La mateixa campanya publicitària muntada al voltant de l’espectacle que ara arriba al barceloní Teatre Tívoli  ens ho recorda constantment. Han transcorregut trenta-nou anys (l’any que ve tocarà celebrar  com cal les seves quatre  dècades d’existència)  des que l’obra més universalment representada  de Sir Andrew Lloyd Webber es va estrenar al mateix Her Majesty’s Theatre de Londres en el qual se segueix aixecant cada dia el teló del muntatge original dirigit pel genial Harold Prince .Tot i que , això sí, després de la pandèmia les representacions es reprenguessin  amb una reducció de membres de l’orquestra per tal d’abaratir-li costos a tan sumptuosa producció.

El cas és que des del 1986, l’obra  ha estat vista per més de cent-seixanta milions de persones a cent-noranta-cinc ciutats diferents .I malgrat tan espectaculars xifres, i malgrat tantes ciutats visitades, i malgrat la bona relació que Barcelona ha mantingut amb el teatre musical – una relació que en alguns moments de la nostra història escènica recent ha arribat a ser excepcional- , el misteriós i perillós fantasma emmascarat, boig per l’òpera i boig per una jove soprano anomenada Christine, seguia sense trepitjar la capital catalana.

Així doncs, cal felicitar-se per aquesta visita, per molt tardana que sigui. I cal afegir que, casualment, l’estrena oficial de l’espectacle s’ha celebrat el mateix dia que el fantasma ha retornat també a Nova York (cal recordar que aquest segueix sent el musical del qual s’han fet fins ara més representacions a la història de Broadway) , en  una versió immersiva de l’obra titulada “Masquerade” que es realitza tot  pujant i baixant per l’interior d’un edifici de la Gran Poma .Les seves íntimes estàncies permeten (previ pagament dels 200 dòlars que implica  viure l’experiència ) que els ben cèlebres personatges de l’obra interpretin a centímetres de la teva cara els emblemàtics temes composats per Sir Andrew.

El cert és que, com ha escrit aquests mateixos dies “The New York Times” parlant d’aquesta darrera proposta,  la música de la nit ,no ha deixat mai de sonar;  cal recordar que el tema  “The Music of the Night” és precisament  un dels cims d’aquesta estupenda partitura (ara mateix us escric mentre escolto l’enregistrament gairebé insuperable de l’original cast) que , amb el pas del temps, ho sembla encara més.

I és que el temps i la nova mirada escènica imposada per directors agosarats  com ara l’aclamat Jamie Lloyd  (ell ha signat amb el molt personal estil que li és característic els innovadors i triomfals nous muntatges de “Sunset Boulevard” i “Evita”; aquest últim, convertit en la gran sensació teatral londinenca del passat estiu ) han fet que ens aquests moments ,Lloyd Webber estigui vivint una mena de revaloritzada segona joventut.

Quelcom que ve a demostrar alhora la versió semi escenificada de “Jesus Christ Superstar” que, també durant l’estiu, va omplir de gom a gom el Hollywood Bowl de Los Angeles. I en la qual, per cert, la Bruixa de l’Est  Cynthia Erivo  (“Wicked”) es va convertir en la primera Jesucrista Superstar de la història, amb el permís de Rigoberta Bandini.

Això, sense oblidar que ben aviat s’estrenarà  a Broadway després d’haver causat sensació a l’off ,“Cats; The Jallice Ball”, una versió reinventada de “Cats” presentada amb l’estètica d’aquells llegendaris Ballrooms en els quals la comunitat LGTBI més empobrida i racialitzada ( bàsicament els protagonitzaven afroamericans i, en menor mesura, hispans) deixava volar la imaginació per tal de dansar i vestir-se com si s’hagués escapat de les pàgines de la revista “Vogue”: per alguna cosa, el ball derivat d’aquestes sessions és conegut amb el nom de Voguing.

El cas és que quan “The Phantom of the Opera” es va estrenar fa quatre dècades , va haver-hi unanimitat pel que fa a la ja esmentada posada en escena : servint-se de mecanismes ben propers als que feien servir els escenaris de finals del segle XIX,  Prince havia signat un muntatge teatral prodigiós, ben capaç d’evocar tant l’ampul·losa majestàtica de la Grand opera francesa a l’estil de les que composava Gounod (el seu ”Faust” està ben present tant a la novel·la de Gaston Leroux en la qual el fantasma va fer la seva primera aparició com a la centenari i meravellosa pel·lícula a la qual Pau Riba acaba d’incorporar-li una nova banda sonora ) , com l’efectisme del popular teatre de Grand Guignol, ple a vesar de trucs macabres, ensurts  i misteris letals.

Per contra, no van faltar crítics que, després de les seves òperes-rock i els seus musicals amb influències pop, van quedar decebuts i/o sorpresos davant el gir líric que havia donat Webber. I els hi va mancar perspectiva, a l’hora de valorar fins a quin punt la partitura s’ajustava a la perfecció a la temàtica de l’obra .

Webber ha estat acusat sovint de practicar populisme musical. I en això, ha corregut la mateixa sort i patit la mateixa injustícia amb les quals s’havia tingut que enfrontar  també el seu admirat Puccini, una influència clara tant en aquest , com en altres musicals de l’autor de l’olímpic tema “Amics per sempre”. Ara és hora, doncs, de reivindicar d’una vegada els seus millors treballs , destinats com ha quedat clar a ser objecte de constants revisions i retorns!

Val a dir també que la grandiositat escènica del muntatge original, forma part d’un moment (els anys 80 i 90) en el qual es va fer habitual que tot gran musical anés acompanyat d’un gran artefacte escènic capaç de convertir-se en la seva imatge emblemàtica. És el cas de la barricada de “Les Misérables”. O de l’helicòpter que sobrevola la guerra de Vietnam a “Miss Saigon”. O, evidentment, del vaixell pirata de “Mar i Cel”. I també, esclar, de la monumental làmpada del teatre de l’òpera que es precipita damunt del públic empesa per un fantasma colèric.

Doncs, després d’aquest llarg recorregut i d’haver-nos felicitat per poder gaudir d’una vegada de la presencia del temut emmascarat , capaç també de despertar certa empatia malgrat les seves malifetes, no resta altra que entrar en els ets i uts d’un espectacle que no parteix del muntatge original, sinó que importa el muntatge italià signat per Federico Bellone. Un muntatge no malgrat de la seva correcte grandiositat. Però adaptat alhora a les necessitats econòmiques i logístiques dels molts escenaris que porta ja visitats, per exemple, en la seva llarga gira per l’estat espanyol.

De fet, el preciós però escenogràficament ben petit Teatre Tívoli, és en cert sentit un espai ideal per exhibir aquesta proposta. D’una banda, perquè el seu interiorisme inaugurat el 1919, en té també quelcom d’operístic. I de l’altre, perquè aquí dins les dimensions de l’actual muntatge poden semblar fins i tot exuberants, a diferència del que passaria en un altre espai més ample.

Aquí, no tenim cap làmpada capaç de fer patir el públic per la seva seguretat. Però sí tenim una làmpada prou vistosa com per fer patxoca entre l’esclat de petits focs d’artifici. I aquí no tenim la gran escalinata plena d’invitats disfressats per celebrar el carnestoltes  que serveix per a començar el segon acte amb el públic bocabadat mentre sona el tema “Masquerade” . Però tenim un d’aquesta grans miralls escènics que , un cop inclinats i jugant amb la fantasia, et pot fer creure que el cos de ball s’ha duplicat o triplicat ( portar una copa de més, també ajuda a l’hora de veure el miratge).

Els problemes (que els té , i són diversos) de la producció, no resideixen tant en el fet de no ser una superproducció, sinó en l’evidència de no haver sabut aprofitar del tot els mitjans dels quals es disposa.

Atacats d’un cert feisme kitsch força diferent al gloriós aroma vintage de la producció original, els decorats dipositats damunt d’una –això sí- ben vistosa plataforma circular, acullen sovint accions escèniques mancades precisament d’una més ajustada direcció escènica. Quelcom que es fa massa evident a fragments com ara la vertiginosa escena d’amor que té lloc a l’exterior de la gran cúpula del teatre, aquí ubicada davant un teló pintat el vertigen del qual queda del tot anul·lat per culpa d’una incorrecte il·luminació. Quelcom que també deixa tocar el ja esmentat carnaval de “Masquerade”.

I quelcom que resulta quasi dolorosament visible en una escena final en la qual l’abans al·ludit Grand Guignol ens hauria de mantenir amb l’anima penjada d’un fil, però que l’errònia direcció escènica està a punt de convertir en un involuntari segment còmic ( i puc testimoniar que més d’una persona va intentar reprimir el riure)  davant la corda d’un  penjat que penja en arribar aquest moment.

A diferència de la molt notable direcció musical d’un Miquel Tejada que sap extreure-li brillants notes a la seva quinzena de musics, la direcció teatral del muntatge navega sovint entre el desconcert d’un moviment escènic i gestual necessitat d’un cop de mà per tal que  les emocions s’imposin a la impostura, i les dificultats d’una sonorització imperfecte.

Una sonorització  que , per exemple, permet gaudir de la bellesa de la veu d’Ana San Martin, però no permet entendre com cal la lletra del que està cantant. Per sort, el fantasma de Daniel Diges en surt millor parat, en gran mesura  gràcies a que les tonalitats d’un tenor  sempre ho tenen més fàcil a l’hora de la comprensió de les paraules que canten que les tonalitats d’una soprano.

Dit tot això, no deixo per això mateix de recomanar la vista al Tívoli, per tal de recuperar , amb totes les mancances que pugui presentar el present muntatge ,un títol fonamental de teatre musical contemporani. Per  tal de gaudir malgrat tot  del bon treball interpretatiu de la parella protagonista. I per tal de fer-li justícia a Sr Andrew, i reconèixer que el seu talent musical constitueix la columna vertebral de l’espectacle.

Només cal veure ( i especialment, escoltar) la perícia amb la què construeix pastitxes melòdics capaços d’emular amb gairebé humorística brillantor els models originals que ens van llegar el ja esmentat Gounod, Meyerbeer, o el mateix Mozart de “Les noces de Figaro” i “Don Giovanni”, dos títols als quals es fa una al·lusió ben directe. Ara que la música de la nit s’ha deixat escoltar a casa nostra, es cosa d’obrir les orelles i escoltar-la amb l’atenció i el plaer que es mereixen.