Projecte Ingenu ha destil·lat el seu llenguatge i ara transita per un univers sonor complex (que es pot seguir des d’uns auriculars) en el muntatge El dia que va morir l’últim panda. La incorporació de nous membres en l’equip els ha donat encara més pel que fa al cant i al moviment. El text és quasi residual. Els personatges s’han fos com el gel dels pols. La nova dramatúrgia recorda aquells músics èpics del Titànic que, conscient que el vaixell s’enfonsva, van decidir tocar fins al darrer moment.

La cançó, en forma de pregària desconsolada, posa el focus en un espai canviant. El públic circula entre els icebergs que afloren com a escenari. Projecte Ingenu planteja un món distòpic, avançat al segle XXI en què les inclemències del temps fan estralls però els governs s’entesten en el simbolisme de salvaguardar els pandes. Gestos de bona intenció que, en realitat, obvien emergències més vitals, potser menys espectaculars, però molt més útils. El seu treball, que evita ser doctrinari i que aspira a les escenes abstractes, i fins i tot volgudament contradictòries (com ara les celebracions amargues de cada Cap d’Any), és excel·lent.

Projecte Ingenu va néixer comuna intuïciói amb un Romeu i Julieta en què ja avançava la musicalitat amb la percussió d’uns pals que construien una escenografia canviant. I la cançó hi va entrar. L’espai metafòric i conceptual és habitual en els seus treballs anteriors, com ara Yerma o La dona pantera. La cofreografia va guanyar pes específic a Vaig ser Pròsper. I el treball audiovisual in situ (que manipulaven els mateixos actors a escena) va desenvolupar-se a Bodas de sangre. Aram en aquest treball, es fa un pas mésenllà en cada un d’aquests elements, perquè el públic deambula com si fos enmig d’una exposició amb elements que es mouen; perquè la cançó (i la música) i la coreografia basteixen el pla principal de la trama i perquè es complementa amb unes imatges d’un capitalisme depredador, d’una Natura en senyal de debilitat estructural. El repte del grup és notable, demostrant que el risc i la recerca son l’aliment de les seves creacions que, tot i així, són inquietants i magnètiques. En tot cas, potser caldria advertir que l’slow theatre que practiquen en aquesta ocasió permet que el públic pugui seure pels marges perquè aguantar tota l’estona dret amb la tensió de seguir l’escena esgota bona part dels espectadors.