El declive

Que un octogenari i una octogenària  que s’han conegut a un centre social d’aquests en els quals es reuneix sovint la gent de la seva edat fugint dels mals records plens d’absències i de la solitud, s’hagin enamorat un de l’altra gairebé com si fossin dos adolescents, és una gran sort, o és una gran dissort? Segons com t’ho miris – i aquest acostuma a ser el criteri majoritari- , aquests dos es poden considerar ben afortunats: quan ja no tenien esperances d’introduir res especialment engrescador a la seva existència, han experimentat de quina forma aquesta és de nou sacseja per les turbulències de l’amor. Però segons com es miri la  revifada sentimental pot semblar també una pèssima jugada del destí: ara que el final s’acosta  la vida et posa de nou la mel als llavis probablement  sense donar-te temps per  a que la puguis assaborir, i et fa actuar com si no tinguessis consciència de quin és el teu més pròxim destí? Vist així, aquest dos enamorats fins i tot poden semblar patètics i donar una mica de pena! I si resulta que a més a més semblen anar amb les hormones fora de lloc i es donen petons amb llengua moguda d’aquells que només es pot permetre el jovent, fins i tot poden fer una mica de fàstic! D’això va, precisament, la primera conversa que mantenen les dues amigues camí d’una vellesa ja no massa llunyana que protagonitzen “El declive”, mentre els seus respectius marits ( tan amics de tota la vida com elles mateixes) romanen encara fora d’escena , tot i que els crits de l’amfitrió d’aquesta trobada entre dues parelles maduretes  siguin ja sonorament presents a l’escenari. I la història d’amor entre octogenaris que li explica la amfitriona a la seva amiga  i que és la historia que està vivint el seu propi germà, ve a ser una mica la clau de la desoladora tragicomèdia domèstica  que ens presenta Nestor Valente, movent-se per un territori no massa llunyà ni pel que fa a les intencions ni pel que es refereix als magnífics resultats d’aquell que ja explorava a l’aclamada “El loco y la camisa”. Ha canviat l’edat dels personatges. Les seves circumstàncies personals, els seus secrets, els seus més o menys discrets drames i frustracions personals capaços de provocar-nos sovint un somriure o fins i tot una rialla, i de deixar-nos tot seguit la rialla congelada al rostre amb l’amargor que es desprèn de tot plegat, són també diferents. Però – i en la línia d’aquest teatre argentí fill del “corralito” que va saber fer de la carència  virtut, i va convertir el sofà familiar en epicentre de tot un univers- som ficats al mateix espai emocional en el qual només cal rascar una mica la superfície per a que les frustracions quedin ben a la vista. Unes frustracions que – això sí- aquest cop venen marcades per la urgència imposada pel pas del temps. Quin és el moment, si és que aquest moment existeix, a partir del qual ja no cal somiar amb cap mena d’esperança de canvi vital? Quin és el ressort que pot fer saltar l’alarma, i fer-te de cop plenament conscient de la forma com has malbaratat la vida , i l’has viscuda seguint una inèrcia que anava arraconant cada cop més els teus desitjos reals ? : una inèrcia que t’ha portat a  creure que la vida que se t’ha anat imposant era la vida que havies triat,  i que els amics amb els quals comparteixes des de temps immemorials els teus dies de festa eren els amics que realment haguessis volgut triar. I arribat a aquest punt té sentit fer un gir inesperat i canviar radicalment el teu full de ruta vital, o per contra resulta més aviat patètic plantejar-te segons quines coses a aquestes altures del partit?. Ho deixem tot en aquell moment de catarsi histriònica que precedeix al retorn a la rutina, o fem una actuació en tota regla? Doncs totes aquestes qüestions seran qüestionades, al llarg de l’excel·lent espectacle de Valente. Recolzat en el seu notable quartet d’intèrprets, el creador en té prou amb una hora de representació per a resumir el desencís acumulat de quatre existències . I sí: també aquest cop demostra la seva capacitat per fer-nos riure , mentre l’ombra de la desesperació vital ensenya el nas , potser per tornar després a quedar en un discret segon pla quan la força dels hàbits encobridors torni a imposar-se.

Era un diumenge ensopit com qualsevol. Les dues parelles d'amics s'havien trobat i feien alguna millora de bricolatge en una casa, senzilla però acollidora. Un cap vespre sense massa brou però càlid i amb la ironia de l'humor negre, dels que obliden coses i dels que els agrada posar en entredit l'altre, com una picada d'ullet innocent. Però, de sobte, una cita que es podria haver pronunciat molts altres cops en sobretaules similars aixeca una tempesta, un vendaval. I l'equilibri resulta impossible. tot rodola pendent avall i arrossega el del costat, Un precipici sense fons que revela la hipocresia i, sobretot, les soledats mal acompanyades.  Cau el pladur i es veu tota la paret tacada d'humitat que amenaça runa. Ja res fa gràcia. Tot és dolorós i impossible de corregir-ho. Els caràcters es radicalitzen i es descobreixen antagònics els uns dels altres. No saben perquè han aguantat tant temps en parella ni aquesta amistat que, té un punt d'esgotadora, de corrosiva. Nelson Valente (El loco y la camisa) manté un quarr dins de l'àmbit familiar. Ara en una mena de cuina office. entre dos parelles d'amics de sempre. que se segueixen trobant i ajudant encara no saben ben bé per què. La conversa divertida i educada de les dones queda tapada quan apareixen els homes que passen a dominar l'escena. I que demostren el seu egoisme només escoltant-se a así mareixos i volent-se fer més interessant i honestos que els altres.  De sobte, la gran veritat de treballar sempre pels altres. I adonar-se que, tot i el tracte  sempre a favor cap a un mateix, no s'hi han dedicat prou temps. I decideixen aprofitar els temps que els queda. No sense abans trencar amb totes les cordes que els subjectaven a una còmoda vellesa. Valente continua en l'àmbit domèstic realista (no necessita el realisme màgic prou habitual en el teatre argentí), amb uns personatges, per moments, excèntrics, que escupen pensaments i discurs a sobre dels altres. Sense pensar massa en les conseqüències de tot plegat. De fet, aquesta peça coincideix amb L'omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcachir,  i amb el retorn, d'aquí ben poc de 4 d'òptic de Javier Daulte.De debò que diumenge vinent tornaran a quedar, després de la sessió de pesca?