De vegades, no cal recórrer a la ficció
per construir relats amb ànima, perquè saber copsar el batec d’una actualitat sovint
amagada, capgirada o directament manipulada i ser capaç d’explicar-la d’una
manera emotiva, sincera i amb la dosi justa de cruesa i humanitat pot esdevenir
tan necessari com enriquidor. Especialment quan la imatge i la paraula es confabulen
per actuar com a transmissores de saber o d’experiències només a l’abast d’uns
quants però que cal fer arribar a tothom, com a eines de denúncia, com a motors
de canvi social… ja que la fotografia ens mostra allò que només la càmera ha
pogut captar i la paraula ens ho fa sentir allò que només el o la
fotoperiodista ha pogut viure.

Aquest és l’objectiu d’El color de la llum, una obra de Ferran
Joanmiquel que va endegar el cicle de teatre verbatim –una variant del teatre
documental nascuda a la Gran Bretanya a finals de la dècada dels seixanta que
dona veu a testimonis reals–endegat per La Planeta, i estrenada dins el marc del
Temporada Alta 2017 en unes circumstàncies realment singulars ateses les
sorprenents coincidències que es produïen entre el moment històric que es vivia
i el contingut del muntatge. I enguany hi ha tornat; abans, però, ha passat pel
Teatre Municipal de Palafrugell, com una proposta més que idònia de la Biennal
Xavier Miserachs, perquè El color de la
llum es construeix a partir de les entrevistes a Samuel Aranda, Sandra
Balsells, Joan Guerrero, Emilio Morenatti i Marta Ramoneda, cinc
fotoperiodistes de renom internacional que són reeixidament “interpretats” per
Jordi Subirà, Mireia Vallès i David Martínez seguint un laboriós procés de
treball que, sense voler suplantar els protagonistes, reprodueix amb tota
fidelitat les seves paraules, la seva manera de parlar, d’entonar, de
respirar… i que mostra la complicitat establerta entre intèrprets i
fotoperiodistes, reforçada gràcies als col·loquis amb què es tanquen totes les
funcions i que, en aquesta ocasió, va comptar amb la presència i les interessants
aportacions de Samuel Aranda i Sandra Balsells.

El muntatge ens introdueix en un
context absolutament actual centrat en la figura del fotoperiodista, una
professió que sovint ha estat centre de debats i polèmiques relacionats amb la
seva funció social, el risc físic o la seva ètica professional que el cinema,
la literatura o el mateix teatre han tractat en vàries ocasions, però gairebé
sempre des de la ficció. El creador gironí, en canvi, ho fa des de l’altra
banda; donant-los la veu i mostrant-nos un doble vessant que ens permet descobrir
el seu excel·lent treball professional a través d’una sèrie de projeccions no
sempre fàcils d’identificar i el seu pregon component humà: la clarividència de
S. Balsells, la curiositat de M. Ramoneda, la gràcia i l’optimisme d’E.
Morenatti, la poètica de J. Guerrero, la visceralitat reivindicativa de S.
Aranda… i la por, l’angoixa, la ràbia i la impotència que afloren davant de
determinades situacions, però també la gratitud, la solidaritat, l’amistat…

El muntatge –sobri i proper– confegeix
un mosaic que compagina magníficament situacions, personatges i diferents
estats d’ànim que van de la incredulitat a les situacions més divertides,
alhora que ens fa o ens hauria de fer reflexionar sobre el món que tenim i el
que volem.