L’actriu Mercè Managuerra (Bye bye hort dels cirerers, Ritter, Dene Voss/ Retorn) torna a l’escenari. Ho fa pujada dalt d’una mena de plataforma en desnivell, ferma, però que obliga a desplaçar-se vigilant no rodolar, sense cap barana on subjectar-se. L’espai és tan perillós com el text de Marc García Coté, amb el buit com a company i amb una llum blava personificant, possiblement, un presumpte suïcida. El personatge que ha vist que l’altre vol saltar, surt del seu pis i procura evitar-ho. Es rebel·la de la seva ciutat grisa, despreocupada de la vida petita de cada ciutadà (com ella amb el seu gat o amb el seu vaixell de quan era petita, que va deixar que navegués mar endins) procura ajudar-lo aquesta vegada. Potser dialogant amb la veïna del sisè pis de l’escala veïna li ajuda a reordenar les idees, a trobar motius per trobar el Nord no sucumbir al precipici.

L’actor i dramaturg ha cedit ara el text. Si a La màgia lenta va interpretar-ho ell mateix, ara l’actua Managuerra, una còmplice pròxima. Ella pot intuir els mons que es despleguen, abstractes, situacions canviants en una voràgine de paisatges possibles, amb un lèxic que amplia l’abast dels pensaments d’ella. Potser la passarel·la és la mateixa, però els rastres que deixa cada escena ensenya plecs que, sense ser d’escriure un mateix quadre aporta una variant semblant. Potser perquè en l’escena es juxtaposen trames similars, com qui va posant capes de contingut rellegint-ho i afegint-hi versions que difereixen entre elles. Al costat del seu discurs, les llums, l’espai sonor prim sembla que es moguin alteatòriament com afegint variables a la possible lectura de la situació.

El suïcidi és un interrogant profund que ha inquietat a l’escena, amb claus ben diferents. des d’un certa mitomania (rellegint les cartes de comiats d’artistes famosos com a Suicide notes) o bé provant d’entendre amb el teatre document de verbatim No m’oblideu mai. Segurament el text que s’apropa més a la situació d’Un clam al buit és el d’El pont, en què dos suïcides proven de cedir-se pas en el salt riu avall (amb uns motius pel suïcidi antagònics). García Coté reincideix en l’abisme, en l’angoixa per no saber sortir de l’avorriment (en part, com a Adrenalina o a Caramel). Ho fa amb una peça que, al final, redimeix amb la protagonista dins del seu pis, novament, sota la llum d’un escriptori, com qui completa un relat de ficció. En realitat, però, l’ombra retorna quan es pensen en les pistes finals, els plors desconsolats quan, aparentment, els bombers ja han muntat el dispositiu protector. La ciutat, amorfa, inhumana, a expenses de les presses, l’ambició i els objectius per a l’èxit social fa molt difícil dormir-hi plàcidament.