El Chinabum és una demostració més del teatre més nou. Del que permet debutar en un món professional (però ben precari) a quatre actrius. Volien expressar-se, veure com ressonaven els seus pensaments, les seves bromes la seva voluntat de transcendir i han trobat un espai a La Gleva. Només 10 dies. Però, segur, tindran altres oportunitats més endavant amb aquesta obra. I amb les properes que s’atreveixin a muntar. Aura al Pou és un grup inestable com un cake carregat de nata i gominoles. Tot i la seva aparent forma de despreocupació de tot, de jugar a autoparodiar-se, hi ha una intenció d’arrelar en fets dramàtics, preparanoïcs, que donin solvència a una vida massa jove.

Bona part de les escenes que representen són del que farien alseu pis que comparteixen. De fet, Nao Albet i Marcel Borras, al 2007, ja ensenyaven com s’avorrien els nois d’institut un dissabte a la tarda: Teenager experience: straithen con freigthen. Dotze anys més tard, van i tonen a les escenes de violència divertida, a les ganes d’agradar, i, puntualment, a fer denúncies més adultes que les dels seus companys de cartellera.

La directora Paula Ribó (membre de The Mamzelles amb peces com Màfia o F.A.M.Y.L.I.A, un altre grup que encara se li penja la banda de jove tot i que ja porta una dècada de trajectòria) ha ordenat aquests primers brots, que, com tot pèl neix desordenat, sense mesura. Ha anat donant-li fora a cops de tisora, escena a escena. Construint una petita trama d’intriga i thriller gore, al costat de les veus més tendres i desinhibides de les tres amigues de pis (i de la filla de Sant Gervasi…). L’excés, els gifts, les pantalles i, sobretot, una música que hi és quasi sense percebre’s o amb uns coreografiats moments musicals són la base d’on es construeix aquesta veritat ben naïf. El so és constant i les defineix molt millor del que creuen, sense necessitat de saltar-se al trap, tot i que algun personatge veneri Rosalía. Paula Jornet (també autora de la música de La importància de ser Frank) posa una base entre tambor i teclats espessa i estable.

Les protagonistes deliren agror per moments tot i que, quasi sempre volen ser amables, atractius, que agradin i amb personalitat. Van de la flipada compartint un porro al passar-se una botella d’alcohol. I sí, el pastís d’aniversari, tant ensucrat es desfà en els excessos i pinta un quadre final dantesc. Fan percussió amb el tema de Chinabum però, en realitat, adoren el Frank Sinatra de My way. Sinatra expressava un art en blanc i negre, els brots d’Aura al Pou són en technicolor i en rigorós directe.