L’any 1992 Lluís Pasqual va dirigir El caballero de Olmedo al Palau dels Papes d’Avinyó. Tot i que la traducció de Zéno Bianu atorgava un cert perfum lopesc a la llengua francesa, el director es va quedar amb les ganes de fer-lo en castellà. Ara, més de vint anys després, ha arribat el moment. Amb la complicitat de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, Pasqual ha presentat un caballero de Olmedo visualment embriagador a ritme de flamenc.

La principal característica d’aquesta àgil adaptació del clàssic de Lope de Vega és la nuesa. Demostrant, una vegada més, una impressionant habilitat escènica, Pasqual ha optat per una posada en escena essencial recolzada en el so i la il·luminació. Els jocs de llum, amb un sol que tenyeix de daurat l’escenari, i una lluna d’essència lorquiana que acarona el rostre dels personatges, són d’una bellesa innegable. També l’escenografia mínima de Paco Azorín que evoca un tablao flamenco. Al centre dues fileres de cadires de fusta on seuen els que no surten a escena i al lateral espases, capes i guitarra espanyola. 

La música en directe acompanya i accentua la força dramàtica de les escenes i, a poc a poc, ajuda a recrear l’atmosfera de perill de la segona meitat de l’obra. El so càlid de la guitarra atorga als passatges més lírics, una intimitat especial que subratlla la bellesa i la poesia del vers de Lope de Vega. Per la seva banda el caixó i la pandereta marquen el ritme de les baralles i el misteri creixent. I, tot i ser la banda sonora ideal per El caballero de Olmedo, la presència gairebé constant de la música dificulta, en algun moment, la comprensió del vers.

El repartiment irregular és, al meu entendre, el punt dèbil de l’espectacle. El hieratisme, els problemes de dicció i projecció de la veu d’alguns actors de la Compañía Nacional de Teatro Clásico contrasten amb la gràcia, ritme i solvència de la Kompanyia del Lliure. Cal destacar, sobretot, Pol López, que tot i l’imposat accent andalús, demostra, un cop més, que és (i sobretot serà) un actor extraordinari amb una barreja de poder i fragilitat colpidora. 

Per sort, la bellesa del muntatge contraresta la falta d’emoció d’algunes interpretacions i submergeix al públic en una mena de somni de llum i color absolutament extàtic.