El que devia ser una comitiva informal de MondiaCult ballava despreocupad ade tot, posseïts per la pulsió orgànica del Insectotròpics. La catarsi va esdevenir, com a mínim, en el darrer passi d’El batec de la memòria, al Palau Robert. La companyia d’art total devia quedar perplexa quan tot el Passeig de Gràcia restava buit per al desplaçament del carruatge. El públic esperava pacientment a les voreres, com qui entén que només es pot travessar el carrer amb llum verda. Insectotròpics buscava una certa revolució cultural imbuïda per la rauxa d’un Gaudí que inspira la seva arquitectura exuberant amb la Natura. L’illa de la discòrdia, al mateix passeig de Gràcia, confrontava les potències creatives de l’arquitectura. I Insecotròpics juga a explotar aquesta creativitat.

Com en anteriors treballs d’escena (La caputxeta galàctica, The legend of burning man) la companyia ha deixat que la pintura realitzada al moment i projectada a les icòniques façanes del passeig anessin construint un relat plàstic. Al costat, dues acròbates ballaven i esdevenien ombres en dues torres mòbils independents. La paraula evoca imatges. La música carrega la tensió i els espectadors civilitzats entenen que la millor manera de seguir la comitiva és ocupant (i ballant) al centre de la calçada.

Insectotròpics va aconseguir atrapar els espectadors que gravaven amb el mòbil, tant les projeccions com la trentena d’intèrprets entre música en directe, artistes plàstics, regidoria i moviment (fos als canons de projecció, amb les càmeres retratant les accions in situ, o empenyent els mòduls de les ballarines acròbates o els minarets on habitaven els músics) i realització de la imatge. Un carrer característic i retratadíssim pel turisme guanyava un nou format imprevisible, com el llenç gegant que descobria el retrat de Gaudí per, tot seguit, anar-lo transformant amb grans ulls que es ramificaven com una heura esbojarrada i inspiradora, que dominarien les façanes de la Pedrera o la casa Amatller. Tot fa suposar que hi havia algunes imatges pregravades (com a La conferència dels ocells, Compra’m o Orpheus) però la força i presència de la pintura i el disseny en directe dominava. L’olor a pintura ruixada se sentia des de baix del vehicle mòbil. També es compartia aquell moviment rítmic de la música i dles integrants que ballaven mentre pintaven.

La peça resulta un oportú homenatge al Gaudí de la Sagrada famíli (ara que, al 2026, es coronarà la Creu de Jesús) i també un cant a la ciutat, i l’arquitectura (La UNESCO, precisament, ha declarat Barcelona Capital de l’Arquitectura el 2026). La festa d’Insectotròpics celebra la festa sense el risc de la Fura dels Baus (Manes, Imperium) que podia abocar-se al públic perillosament, ni la presència aclaparadora i multitudinària de les Interferències de Teatres de Campanya. El batec de la memòria, amb totes les veus que reflexionen sobre el batec humà de les ciutats, es mereix tenir més passis per compartir amb més públic la joia de la creació humana, guiant-se per gestos de supervivència de la Natura.