El barquer

Una història de manipulació i venjança, amb una tragèdia que es transmet de generació en generació i un conflicte latent on l’argumentari més noble ja fa temps que ha traspassat totes les línies vermelles. El barquer és una tragèdia contemporània amb tots els ingredients per colpir-nos. Hi trobem les reminiscències mitològiques i thrillesques de Wajdi Mouawad (Incendis, Cels) així com la insatisfacció vital i les tensions familiars en un ambient rural d'Irlanda de Brian Friel (Dansa d’agost) i Martin Mc Donagh (La reina de la bellesa de Leenane). En aquesta obra, a més, els drames domèstics s’emmarquen en un context històric marcat per l’IRA, organització amb fins polítics i funcionament mafiós fàcilment extrapolable a altres lluites terroristes. En el muntatge de Julio Manrique veiem en escena a dinou intèrprets. Guiar un equip tan gran no és gens fàcil, menys encara en una obra coral en què tots tenen el seu moment de lluïment. Sense perdre la personalitat de cada personatge, tots ells es mantenen en un to harmoniós que circula entre els moments humorístics i els tràgics. Si els protagonistes Mima Riera i Roger Casamajor afronten el repte dramàtic amb contenció i complicitat, els secundaris funcionen per contrastos ideològics i intergeneracionals, amb diverses mirades sobre el passat, el present i el futur, venerats o soferts en funció de qui ho expliqui. Destaca especialment el trio més gran. Veure a Imma Colomer sempre és un plaer, especialment en papers tan carismàtics com el de la rondinaire i reivindicativa Pat. A Carles Martínez li queda molt bé el rol de simpàtic avi que explica batalletes amb orgull. I Anna Güell és el personatge místic, amb el repte de mantenir-se present i absent a la vegada durant una bona part de la funció. Mentre cada personatge fa el seu particular camí, les escenes grupals flueixen àgils amb una naturalitat que amaga una extraordinària precisió. En contrast amb els moments corals més alegres, que destensen amb tocs d’humor, la catàstrofe es gesta en les escenes més petites, converses intenses potenciades per l’espai sonor de Damien Bazin i Rai Segura, formant un trencaclosques que es cou a foc lent – i que fa que la peça arribi a la durada un pèl llarga de tres hores amb dos entreactes-. La creació escenogràfica de Lluc Castells inclou un espai costumista i un altre més simbòlic. El primer, que com apunta Andreu Gomila és perillosament semblant al del muntatge londinenc, destaca per la gran quantitat d’elements sense escatimar en recursos – em pregunto si és imprescindible que de l’aixeta en surti aigua-. El segon, tot i contenir una metàfora interessant basada en el fang i la terra, està molt poc aprofitat. A tot això cal sumar-hi una pantalla translúcida sobre la qual es projecten frases en anglès relacionades amb el context històric que generen un distanciament qüestionable. Sí que em sembla més interessant el teló en forma de finestra, que emmarca els protagonistes i ens situa com a voyeurs de la seva intimitat – encara que des dels laterals de la sala dificulti la visió-. Que el fet personal és polític s’ha dit molt. El que potser no s’ha dit tant és que el fet polític també és personal. El barquer posa de manifest les conseqüències d’una maquinària implacable segons la qual el fi justifica els mitjans per sobre de qualsevol consideració moral o emocional, encara que paradoxalment els arguments emocionals siguin el principal reclam per a la causa. De l’obra, és possible quedar-se només en la lectura de la tragèdia familiar. Però també hi ha implícit un crit a la calma. Un recordatori dels temps convulsos del passat per evitar que es tornin a repetir.

La txekhoviana La gavina amb la qual Julio Manrique es va estrenar com a director artístic del Teatre Lliure no va acabar de desprendre’s del previsible. Per a la seva segona obra en el càrrec, doble salt mortal amb la xarxa habitual: tornada a l’arcàdia dramatúrgica anglosaxona i al talismà de Jez Butterworth que va brillar amb Jerusalem (Romea, 2020). També des del West End, ens arriba ara El barquer (The ferryman), aclamada epopeia sobre la convulsa Irlanda del Nord del thatcherisme. Gran format de luxe: gairebé una vintena d'intèrprets marquen el compàs durant tres hores de teatre d'altíssima qualitat. Sens dubte,un dels hits de la temporada. A Catalunya el mirall irlandès i les seves fissures sempre enlluernen de manera particular: autors com ara Brian Friel o Martin McDonagh han deixat empremta. També ens agraden els drames familiars de l’escola Arthur Miller, del tipus Agost de Tracy Letts, amb coordenades bàsiques com ara mort, família i un sopar que fa explotar la trama. Repeteix aquest esquema El barquer, que combina altes dosis de costumisme idealitzat amb caires de thriller policíac. A banda d’un trio amorós intrafamiliar, l’argument destaca pel seu cru retrat de la rereguarda de l’IRA. Entre venjances i passats tèrbols, l’èpica oficial es contraposa al fang en el qual apareixen els cadàvers dels desapareguts. Pocs com Manrique brillen tant en la direcció d’intèrprets, potser perquè ell també és actor. Les escenes discorren amb una cadència hiperrealista que enganxa i commou gràcies a secundaris d’un nivell excel·lent, tots en la mateixa freqüència: Carles Martínez és el parent culte que projecta les metàfores; Imma Colomer, la tieta rondinaire que connecta amb el passat, i Norbert Martínez enlluerna amb el singular personatge anglès que desperta odis irracionals. Estan de premi els dos protagonistes, Mima Riera i Roger Casamajor, amb una gran contenció davant del creixent drama d’essència grega. I tampoc resulta menys aconseguida la part dels joves, planter de nens i adolescents amb Marc Soler com a disparador d’energia. Tan bo és el detall de les actuacions que s’hi troba a faltar més proximitat física. L’escenografia naturalista de Lluc Castells resulta una mica distant i sòbria. No hi ajuda un teló translúcid a través del qual es desenvolupen algunes escenes. Per contra, arriba molt bé el so (Damien Bazin i Rai Segura), que, juntament amb el vestuari (Maria Armengol) i la caracterització (Núria Llunell), aconsegueixen transportar-nos al no tan llunyà context d’una granja irlandesa dels anys 80. Un viatge que, malgrat la seva atropellada resolució, val la pena emprendre i enlluernarà els amants del teatre comme il faut. VERSIÓ ORIGINAL PUBICADA A 'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA'

Fins al 15 de març podeu veure al Teatre Lliure la monumental El barquer (The Ferryman, 2017) de Jeff Butterworth, amb direcció de Julio Manrique. Un teló que simula un mur de totxo negre amb pintades republicanes i noms de militants il·lustres de l’Irish Republican Army ens situa en els Troubles a Irlanda del Nord el 1981, conflicte de tres dècades que va deixar morts i ressentiments sens fi. La peça de Butterworth, estrenada al Royal Court Theatre sota la direcció de Sam Mendes, transcorre en un sol dia de finals d’agost de 1981, un any marcat per les vagues de fam dels integrants de l’IRA empresonats que es negaven a ser tractats com a criminals –“Crime is crime is crime”, va declarar Margareth Thatcher– i reivindicaven així el seu estatus de presos polítics. En un moment en què el conflicte estava acaparant el focus mediàtics, l’IRA té interès a esvair qualsevol rumor sobre combatents sacrificats per la mateixa organització. El lema “Whatever You Say Say Nothing” del poema homònim de Seamus Heaney apunta cap a tots els silencis i sobreentesos dels emboscats en la lluita per la pàtria. Després d’un bell cant en gaèlic –sensacional Sara Roch–, dues persones externes a la família Carney –però que la coneixen bé–, Maloon (Ernest Villegas), un dels dirigents del grup armat –aquí sense els joves reclutes que apareixen a l’original– i el pare Horrigan (Santi Ricart), mantenen al prosceni una inquietant conversa que ens posa en antecedents de la mort certificada d’un home desaparegut fa deu anys. Aquest breu pròleg té lloc just el dia abans del dia de la collita, en què transcorrerà l’acció desplegada en tres actes. Un zoom teatral –delimitat per la finestra oberta en el mur– enquadra la relació d’amor inconfés o latència passional entre Quinn i la seva cunyada Caitlin –extraordinàriament defensats per Roger Casamajor i Mima Riera–, que protagonitzen una obra insòlitament coral i intergeneracional. Un cop alçat el teló, els fills de Quinn i Mary (Marta Marco) van desfilant per la cuina: Shane (Lua Amat), James Joseph (Oriol Cervera), Michael (Martí Cordero), Nunu (Sara Roch) i les més petites, Mercy (Nora Pàmies / Bruna Luz) i Honor (Elena Salvat / Bruna Armengol), que completen un quadre vitalista en aquest matí lluminós de perspectiva feinera. A la granja viuen també la Caitlin i el seu fill Oisin (Martí Ribot), un adolescent turmentat que desconfia de tothom i es dedica a espiar pels racons. Entorn del clan orbita, en virtut de l’hospitalitat del difunt patriarca de la família, l’anglès Tom Kettle (Norbert Martínez), un treballador esforçat que “no acaba de girar rodó” i que amenitza la reunió amb les seves poètiques extravagàncies –“col·lecciona” trons, nevades i arcs de Sant Martí. A més, com cada any en aquesta data, els Carney reben la visita i l’ajuda dels nebots Corcoran: Shane –defensat amb energia furiosa per un brillant Marc Soler–, Diarmaid i Declan –Jan Serra i Max Vilarassa, també esplèndids–, que després de treballar a la collita, ballaran desenfrenats i s’ompliran la boca de paraules com disciplina, coratge o lleialtat. Hi ha alguna cosa molt pagana en els rituals d’aquesta família catòlica republicana, que, a banda de la terra, cultiva tradicions. Els tres oncles d’edat avançada esdevenen, cadascun a la seva manera, transmissors de la història familiar, política, cultural. L’oncle Pat –Carles Martínez, en un d’aquests papers de savi eloqüent i despistat que fa darrerament– sembla un Hesíode de la Irlanda rural: invoca Ceres perquè faci créixer les llavors i sembra cites de Virgili i de Thoreau –“la veritable collita de la meva vida és intangible”. La tia Pat, interpretada amb gran contundència per Imma Colomer –la seva ràbia és commovedora–, té l’amargor dels vençuts que coneixen bé cada desfeta; és la més respectuosa o connectada amb els morts, i potser és per això que la veiem emergir d’una trapa com qui torna de l’inframon –“Is there a life before death?  [...] We hug our little destiny again” deia el poema de Heane. I si la tia Pat s’aferra al passat, la tia Maggie –superba  Anna Güell– el revisita a través dels seus relats, procedents de la part més soterrada de la memòria i travessats de folklore celta, però sobretot es projecta al futur amb les seves visions de Cassandra irlandesa. Quan surt de la catatonia és com si tornés de viatge, i tothom se l’escolta com a un oracle –poc fiable, però fascinant– o una rapsoda: en la seva lucidesa intermitent, relata amors no correspostos, al·ludeix a la sang vessada per la pàtria, invoca els ancestres i les Banshees. Si bé la casa dels Carney –al comtat d’Armagh, Irlanda del Nord– ocupa el dispositiu central, als laterals hi trobem dos fossats de terra fosca com a espai mental on puntualment algú baixa a collir els fruits amargs del passat, plantar visions de destrucció o plorar pel que no serà: “T’estimo més que el futur”. La granja, situada entre aquestes dues vorades fangoses, es dreça amb la pretensió de ser un espai segur o protegit, al marge de les inclemències polítiques. Quinn Carney va deixar la lluita armada per dedicar-se a l’agricultura i la família, però determinades accions i afiliacions deixen reguera. La pau és difícil per a qui està tacat o assenyalat per sempre. Julio Manrique s’ha marcat la direcció de l’any: segura, generosa, amb ritme i un moviment d’allò més orgànic, ple de complicitats i petits detalls. També resulta encertada la solució escenogràfica i lumínica de l’instant final, després que una ràpida successió d’esdeveniments ho deixi tot empantanegat –tant com el cadàver reflotat que genera el conflicte. L’èmfasi prolongat en la bella, desordenada vitalitat de la família feia témer una ruptura dràstica, però sorprèn la radicalitat d’aquest desenllaç, obert i tancat alhora. La violència política, transmesa de generació en generació, s’immisceix inevitablement en la quotidianitat del clan. La collita acaba sent d’un signe diferent del previst, i la granja dels Carney esdevé una barca a la deriva.

Irlanda del Nord, agost del 1981. La Dama de Ferro Margaret Thatcher diu que els presos irlandesos de l'IRA en vaga de fam no són presos polítics sinó que són criminals. A la granja de la nissaga familiar dels Carney es preparen per a la tradicional festa anual del dia de la collita. El conflicte entre els republicans catòlics irlandesos partidaris de la independència i els protestants unionistes que no volen deixar de ser britànics viu un dels períodes més convulsos dels últims trenta anys. La mort plana per damunt de la memòria. La mort d'alguns vaguistes presos i també la mort de membres de l'IRA que el mateix moviment ha sacrificat com a represàlia per la seva dissidència o per la presumpta traïcio a la fidelitat estén un tul de mentides sobre els desapareguts. Un d'ells, el germà de la granja dels Carney. El reconegut i premiat dramaturg, guionista i director cinematogràfic anglès Jez Butterworth (Londres, Regne Unit, 1969) parteix d'aquesta efemèride tràgica, mogut sobretot per la ferida en la pròpia família de la desaparició d'un oncle de la seva parella irlandesa, l'actriu Laura Donnelly (Belfast, Irlanda del Nord, 1982). El director del Teatre Lliure, Julio Manrique, ha posat sobre l'escenari gran de Montjuïc el “santcristo gros” de totes les seves direccions personals fetes fins ara i ha aconseguit penetrar en l'esperit de fons de l'obra original de Jez Butterworth fins al punt que, al llarg de les més de tres hores amb dos intermedis —tres actes d'una hora cadascun— fa la impressió que una companyia originària del West End s'hagi instal·lat a Montjuïc. Val la pena dir-ho així perquè «El barquer (The Ferryman)» té tota l'aura d'una de les grans obres de teatre internacional, des de la versió catalana de Cristina Genebat, que llisca amb la dolcesa de segons quines escenes i amb la duresa tràgica en què es converteix la història, fins a la interpretació de tots i cadascun dels dinou intèrprets que abasten totes les generacions, des de la veterania de l'actriu Imma Colomer a les dues actrius més petites de la troupe. «El barquer» és una d'aquelles obres que, a pesar de les seves tres hores llargues que no han d'espantar ningú, fa l'efecte que als espectadors no els faria res que encara s'allargués una mica més. Té l'addicció pròpia d'una sèrie de plataforma digital per episodis, sense que això s'interpreti malament. Ritme, intriga, història, memòria, arrel de la terra, pes de l'herència familiar, odi i lluita per mantenir el que encara queda de la dignitat guanyada a pols i formada ancestralment des de fa més d'un segle. «El barquer» té una minuciosa i diria que intensa feina de direcció d'actors que Julio Manrique ha trenat amb la capacitat de reunir en algun moment tots els 19 intèrprets a l'escenari sense que cap d'ells hi desentoni i s'ajusti al seu moviment precís. Quin mèrit que té el fet d'aconseguir que les dues petites actrius —¿de 7 o 8 anys, potser?— interpretin els seus papers com a autèntiques professionals. No hi ha feina més arriscada que dirigir criatures i fer que no ho semblin. El dia de la funció d'estrena els tocava el torn a les nenes Bruna Luz i Bruna Armengol. Però segur que les seves parelles substitutes en altres funcions, per raons obligatòries laborals en intèrprets joves, les petites Nora Pàmies i Elena Salvat, estan també a l'alçada del que el paper els exigeix, fins i tot un simpàtic i ingenu “cagondena”, que en veu d'infant té un ressò encara més esclatant. Anant a l'altra banda de la balança generacional hi ha la veteraníssima actriu Imma Colomer, no pas en un paper que podria semblar secundari, sinó dels que marquen en algun moment el pes de la memòria arrelada. Minimonòlegs de la tia Pat que reconforten els espectadors de sempre i el que s'hi troben per primera vegada. Al seu costat, hi ha també una altra veterana del ram, l'actriu Anna Güell, la tia Maggie, aquesta en un paperàs que dibuixa la intenció simbolista de l'autor d'«El barquer», en una mena de demència d'anada i tornada, de viatge fantàstic al passat per transmetre l'herència a les Carney més petites del futur. Dues tietes amb el nervi i la ferotgia del nord. I fent triplet, amb elles dues, l'oncle Patrick, l'actor Carles Martínez, una mena de veu de la consciència, de veu de la memòria de tots els temps, de cadena de transmissió de la sovint tan maltractada memòria històrica, de l'obertura a l'entesa més enllà de la violència. Hi ha en aquesta obra un visible lligam entre els avis i els joves. Dues baules imprescindibles. Ja he dit que «El barquer» és una obra d'una nissaga familiar grangera tocada per la tragèdia on cada personatge té el seu perfil: L'actriu Mima Riera és la jove nouvinguda, muller del germa Carney un membre de l'IRA desaparegut des de fa deu anys. Moments esplèndids d'una actriu que fa aquí una de les seves interpretacions més desconegudes, des de l'esperança en el retorn del marit desaparegut al desenllaç que arribarà per capgirar-ho tot, passant per la relació amagada i callada amb el cunyat, vivint la tragèdia del marit i la que vindrà del seu únic fill adolescent i intentant la venjança contra el representant del moviment de l'IRA, interpretació de l'actor Ernest Villegas, al costat del capellà de la família, el pare Horrigan, interpretat per Santi Ricart. El pal de paller de la granja és el germà Carney amb una interpretació epidèrmica de l'actor Roger Casamajor, que viu entre la responsabilitat de mantenir la granja, la feblesa de la jove muller nouvinguda del germà desaparegut i la crisi psicològica de la seva dona i mare dels set plançons Carney, que interpreta l'actriu Marta Marco entre la seva fugida d'estudi de la granja a la reviscolada de l'energia sobtada per recuperar les regnes que li corresponen. Hi ha, entre tots, el personatge més al marge de la nissaga familiar, la de l'anglès Tom Kettle, aparegut un dia per atzar a la terra de la granja. Característica i singular interpretació de l'actor Norbert Martínez, una mena de pòtol que conviu prop de la família, una mena de savi de la natura, amant de les pomes gala i els poms de flors, recuperador del cos de l'oca perduda de la festa de la collita i recuperador també —tornem a la simbologia— del cos del fill extraviat de la jove Caitlin, la dona del germà desaparegut. I així, fins a una auca de dinou personatges, germans i cosins de sang, molt joves tots, en un treball interpretatiu i de perfecta vocalització —el microfonat no hi té res a veure— des de l'actriu Lua Amat als actors Oriol Cervera, Martí Cordero, Martí Ribot, Jan Serra, Marc Soler, Max Vilarrasa i de la jove actriu Sara Roch, setze anys —recordem el musical «Billy Elliot» o la sèrie «La Mesías»— i que aquí regala sobretot la interpretació de la veu amb balades irlandeses, una banda sonora que ha dirigit musicalment Carles Pedragosa. Tot plegat al servei d'il·lustrar una ambientació escenogràfica molt marcada des de la mateixa autoria original i que Lluc Castells ha convertit en un espai obert de la masia de la granja amb dos laterals enfangats del nord, amb una càlida il·luminació de Jaume Ventura, a més d'unes projeccions permanents de fons i unes inscripcions angleses a teló transparent de Francesc Isern i un conjunt de so de Damien Bazin i Rai Segura. Més que mai, quan tot un auditori es posa dempeus a l'uníson, després de més de tres hores, conscient segurament que ha estat testimoni d'un dels muntatges més importants i més aconseguits d'aquest quart de segle, sembla que, en aquest cas d'«El barquer», emeti silenciosament un crit que va més enllà de l'impacte teatral: Irlanda som tots.