Entrem en el Teatre Municipal Orfeó Canongí –en el marc del festival FITT de Tarragona- i ens trobem un bar presidit per un taüt vermell, del color de les caixes de cervesa que abarroten l’espai. El difunt gastava broma i lucidesa. Què millor que oficiar el seu funeral, òbviament pagà, en el lloc que més alegries li va donar en vida. Hibridant concert i teatre, Chipi La Canalla ha ordit una estupenda i divertidíssima oda al gaudi de la vida, a l’amor i a les amistats. Aixecar-se a les set del matí? Per a qui? Per als que acumulen zeros en els seus comptes? Ni parlar. Malandro, que ara reposa en el taüt, ho tenia clar. I és el cantant d’Algeciras Antonio Romera, Chipi, cambrer en la ficció, qui, exercint de mestre de cerimònies, ens explica la història i els pensaments del seu amic desaparegut. Un tipus peculiar que fitxava cada dia a la cantonada de la barra.

Acompanyat pels músics del grup La Canalla, que va fundar fa 15 anys, Chipi afronta el seu primer projecte teatral propi desplegant la seva carismàtica presència i una gran capacitat comunicativa. Li recolza el seu llarg currículum com a cantant, guionista i compositor, i una irònica i assenyada mirada a la societat que ha portat a l’escena i a les lletres.

Més bars i menys producció

Cançons, riures, anècdotes i filosofia existencial s’enfilen en una litúrgia canalla que ens deixa veritats com a punys. La crítica a l’anhelat Senyor Diner, el capitalisme salvatge i la superproducció es llisquen amb molt d’humor entre les riallades d’un públic convertit en els parroquians del bar. Malandro era un antiactivista que es negava a produir per a no lucrar a ningú i no contaminar. Quina petjada de carboni deixava anant del bar a casa seva i de casa seva al bar?

La reprimenda al sistema productiu porta a axiomes que tots compartim encara que no complim. “Quin sentit té passar més temps amb el cap que amb els fills?”, reflexiona i convida a valorar el temps, font de felicitat que ens permet estar amb els nostres i amb nosaltres mateixos. “Molts canvien temps per diners i quan volen comprar temps no poden”. Saviesa quotidiana que escampa al llarg de tot el monòleg. La proposta és també una reivindicació de la taverna com a àgora, el lloc de trobada social. Un temple necessari per a rendir culte a la vida i a la gent. Per a escoltar i ser escoltat.

Amb El bar nuestro de cada día, reconegut amb tres premis Lorca de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Andalusia, el Chipi La Canalla ens anima a gaudir de la vida i ens regala més d’hora i mitja de felicitat. Gràcies! Ens veiem al bar.