Carlus Padrissa, fundador de La Fura dels Baus, té un
currículum tan ampli com agosarat. Ha voltat per mig món i ha treballat al
costat dels noms més prestigiosos de gairebé tots els camps. A Peralada, hi va
debutar el 1997 amb una obra de Debussy, hi va tornar 4 anys més tard amb Gluck
i enguany revisita el Festival amb l’obra potser més emblemàtica de Manuel de
Falla: El amor brujo, com a centre
d’un muntatge que per raons de durada també ha inclòs tres peces breus del
mateix compositor –Noche en los jardines
de España, El sombrero de tres picos i La vida breve–, així com una cançó
popular; una tria que ajuda a aglutinar el muntatge i que, d’alguna manera, fa
de preludi als convulsos amors entre Candela i Carmelo.

Responsable de la direcció d’escena i de l’escenografia, Padrissa
és fidel a l’estètica que va donar fama a la cèlebre companyia nascuda el 1979,
bàsicament per haver sabut aportar un concepte dramatúrgic aleshores
absolutament nou i transgressor; un concepte, però, que ara comença a sentir el
pas del temps i que necessitaria, crec, una certa revisió si, com assenyala el
mateix director al programa de mà, vol tornar a trencar motlles.

Tot i amb això, l’espectacle –encertadament revestit d’un to
feminista i al·lusiu a la violència de gènere– compta amb més pilars que ajuden
a bastir-lo prou sòlidament, com ara l’execució musical a càrrec de l’Orquesta
Joven de Andalucía, molt ben dirigida per Josep Vicent; les interpretacions
d’Oscar Martín, piano, i del sensacional Riki Rivera, guitarra espanyola; i la magnífica
i sentida veu de la cantaora Marina Heredia en el paper de Candela –la gitana
que lluita per recuperar l’amor de l’home que la maltracta i que tot just
casada, l’abandona. La cantant és també la protagonista d’una de les imatges “fureres”
més belles: l’engabiament de l’esposa dins l’esquelet d’una immensa núvia de
ferro i tuls; d’un giny que no sempre, però, es fusionarà tan bé com aquí en el
conjunt de l’espectacle.

El foc i l’aigua, elements tan primitius com la bruixeria i
els encanteris –i la ignorància–, hi són expressivament presents, ajudats de
les enigmàtiques imatges que es projecten al fons de l’escena, com a just i
reivindicatiu homenatge al seu autor, José Val de Omar, un cineasta avançat al
seu temps i considerat un pioner del cinema experimental.

Ara bé, el que realment dóna entitat a aquesta segona versió
d’El amor brujo –que, al contrari de
la primera, estrenada ara fa cent anys, remarca la figura de María Lejárraga
com a autora del llibret– és la vibrant música de Manuel de Falla, d’aquest
compositor andalús de pare valencià i mare catalana que va revolucionar el
panorama musical espanyol de principis del segle XX.