La producció de la Schaubühne de Berlín no tindria gaire brou (més que unes bones interpretacions i un espai que aparenta austeritat però que té trucs amagats de maquinària màgica) si no fos per l’instant del debat en què Thomas Stockmann (el doctor del balneari que no ha pogut convèncer al consell del balneari a què refacin el projecte, ni tant sols publicar a la premsa local les conclusions catastròfiques del seu estudi) pren la paraula en la sala d’actes del poblet. Ho fa després que els seu germà (i regidor ambiciós del consistori) ja hagi contaminat l’audiència, advertint que el projecte de reforma obligaria a incrementar impostos i a tancar un centre que està portant prosperitat als ciutadans. El mèrit de la xerrada no és tant pel discurs de Stokmann (que ja no té prou en parlar de les aigües contaminades, i ara clama contra el sistema polític i social que està més podrit que a Dinamarca), si no pel joc de frontó que assumeix l’editor de la revista local. Evidentment, el públic que pren la paraula es posa del costat d’Stockmann però és Aslaksen el que va responent, punt per punt, cada adhesió a les tesis sanitàries i ecològiques favorables a la integritat ètica del doctor. El discurs té trampa perquè juga amb el Poder de tenir la paraula, de bastir el relat per allà on li interessa (“la veritat és sempre relativa”) però garanteix un bonic joc de contrastos entre la realitat i la ficció, obviant que l’obra es va escriure a finals de segle XIX. La participació des de la platea va ser tant intensa dissabte que, per moments, semblaven actors que estaven parapetats a la platea o bé públic que es pensava que, realment, el que es discutia a l’escenari era una situació real en una assemblea com si fos una reunió d’escala de veïns (amb moment quasi còmics com el de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, de La Calòrica o aquells discursos equívocs de La gent, de Juli Disla).

Thomas Ostermeier tensa la funció sense deixar cap subtrama clau penjada però no és fins a l’assemblea que la pressa s’escampa. Sí que hi introdueix alguns matisos que fan Stockmann un personatge egoista, que menystè Katrina (la dona) i la cura familiar: és incapaç de plegar els bodies de la criatura; no li ha comentat res de les seves investigacions; se sent amb una superioritat moral sobre tots els altres i, sobretot, sobre una ciutadania poruga i obedient. Per la seva banda, situa els dos amics (becari i redactor amb ínfules de Watergate) com a companys de banda de rock en una banda que es completa amb Katrina. De fet, la dona és professora que comença a recuperar el seu horari laboral, després de la seva primera maternitat (en l’original la peça ja hi ha tres fills i és la filla gran, la professora, la que s’alinia amb les tesis del pare). Hovstad és el company servicial que atén les necessitats domèstiques i que s’intueix una possible relació amb Katrina; Billing és el personatge excèntric que dona patetisme i espontaneïtat infantil a la vegada. Ostermeier també introdueix el dubte final, quan el pare de Katrina els hi diu que el seu llegat s’ha esfumat a canvi d’unes accions del belneari que ja no valen res. Ho fa amb total coneixement de causa, posant a prova la integritat de la parella: si accedeixen a les tesis del regidor tindran garantida la prosperitat; si es mantenen en la seva intransigència integrista no tindran on refugiar-se ara que ja han perdut la riquesa familiar.

Un enemic del poble fa una denúncia a la premsa, als interessos polítics i econòmics evident, però que ja és coneguda. La desconfiança de la ciutadania cap a la política i cap a la premsa és absoluta; només cal entrar a can twitter. I , per tant, la llavor cau sempre en camp segat: no hi fa cap troballa. És un discurs per a la graderia més progressista (habitualment conreadora de platees). Per això, l’interès de la producció d’Ostermier és permetre que el públic intervingui i també que l’heroi no ho sigui tant, deixant rastres evidents d’un orgull mal portat. Al Grec, la peça va esclatar en l’àgora en una celebrada catarsi. Potser no hagués calgut gaire peripècia més.