Jan Vilanova repeteix text per a Sixto Paz. Altra vegada flirteja entre la realitat i la ficcio. entre les identitats falses que esdevenen reals i que un tiet i un nebot s’aniran robant l’un a l’altre. La peripècia en què narra com Romain Gary aconsegueix guanyar dos Goncourts (al 1956 i al 1975), els Premis de la literatura francesa més preuats i que només es pot guanyar un cop a la vida. S’endú el segon perquè escriu sota un pseudònim, Émile Ajar, i demana al seu nebot que se l’apropïi. És una trama amb moltes capes que d´9ona molt de joc a escena. Els equívocs, els jocs de miralls són constants. 

De fet, el propi Gary juga amb un nom que s’ha hagut de crear davant la insistència de la seva mare que projecta en el fill tot el que hagués volgut tenir en la seva joventut. Li exigeix massa i li marca un camí exigent cap a la fama i la riquesa. Gary ho aconsegueix però mai aconsegurà ser feliç. Per això, tot i tenir tot allò que qualsevol desitjaria deixa un rastre d’infelicitat que frustra  tots els seus episodis vitals. La insistència de la mare pewr fer el fill ideal recorda el cas verídic i tràgic d’Aurora i Hildegart als anys 20, del que també es va fer una versió teatral fa poc: Yo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2015). 

L’espai és intrigrant. Molt suggerent la paret del fons que va omplint-se de noms propis. Dels personatges que intervenen en aquesta història insòlitament divertida si es pensa superficialment, dramàtica si un es posa a la pell de Gary, gratant en el subtext i la vivència dels personatges. Hoi ha un lleuger tractament coreogràfic que li va molt bé a unes escenes massa carregades d’un text que conté molta informació però no busca ressons de rèpliques entre uns personatges i els altres. En aquest sentit, la volutnat de qüesitonar l’èpica d’hISTORIA, amb una mena de joc calidoscòpic es feia molt més interessant. Els de Sixto Paz tenen la capacitat de fer molt atractiu els seus treballs, i de plantejar algun punt controvertit per construir una posterior conversa després de la funció; els seus muntatges sempre donen conversa i tenen un ganxo dramatúrgic absorvent i unes interpretacions denses, que construeixen veritat a partir de fets verídics, però bastint-los amb una ficció més ambigua.