Mira que és interessant l’obra, però alhora també descol.loca. Basada en fets reals, Romain Gary, ningunejat a l’escola, compleix el somni de la seva mare i esdevé un gran escriptor guanyador d’un Goncourt. Però abans de la davallada, decideix crear un altra novel·lista, Emile Ajar, que serà assumit pel seu nebot. El resultat, històricament, ja el sabem. Ficció i realitat són dos constants de la Companyia paz, que espera que el públic jugui amb aquests dos conceptes.

Dybbuk, títol que se li dona al que anima a un tercer a suplantar una personalitat ficticia, es mou amb el talent de 4 personatges, un espai gairebé buít només amb una gran pissarra, i juga també amb imatges, un munt de noms, una mica de dansa, i una lluita de pintures que l’espectador en primera fila haurà de mirar de guarir.se en algun moment.

El resultat de la barreja és atractiu en molts moments i promou el debat posterior, però el ritme i la posta en escena li resta algun punt. I l’espectador, com li passa al nebot que ha d’assumir la personalitat d’Emile Ajar, de vegades entra en el personatge…i de vegades també surt.