Ja és sabut que Semolina Tomic, directora i cap de batalla de l’Antic Teatre, no s’està de convidar i obrir la porta a creadors i creadores de les arts vives perquè exhibeixin les seves peces o en creïn de noves. El criteri principal, a més de prioritzar els nous llenguatges del cos, sembla ser ni més ni menys que tenir personalitat, cosa que no hauria de ser tan estrany en el món de l’art. D’aquí la invitació a Guillem Jiménez i Luqui Lagomarsino per a donar vida i forma escènica a la seva trobada artística en el que ha acabat sent Duplex Studio, un duet de dansa –jo en diria dansa-performàtica– que s’ha estrenat dins la programació del festival Grec.

Guillem Jiménez, flagrant director i coreògraf de la companyia laSADCUM, és sens dubte dels artistes joves més consolidats a casa nostra, no només per la trajectòria de peces creades i els festivals i teatres on s’han presentat, sinó també per la maduresa tant del projecte artístic com del seu vessant d’intèrpret. Tant laSADCUM com a companyia, com Guillem Jiménez com a coreògraf i ballarí, es caracteritzen per una proposta de moviment i fisicalitat fruit de l’experiència de la virtualitat en tant que generació posterior al sorgiment d’Internet. Aquesta manera de moure’s i d’escenificar la subjectivitat condicionada per la realitat virtual (o la virtualització de la realitat) també és present a la peça presentada a l’Antic en col·laboració amb Luqui Lagomarsino, coreògraf i ballarí argentí establert a Amsterdam, amb qui justament es van conèixer, d’entrada, virtualment.

Amb l’assessorament artístic d’Amador Alina Folini i la il·luminació de Valentina Azzati, Duplex Studio és un espai compartit, un estudi obert amb dos nivells al qual el públic accedim justament per on podria ser la porta d’entrada d’aquest pis, això és, per darrere l’escenari, havent de creuar l’espai escènic fins a arribar a la grada, com qui creua el menjador per seure al sofà. Un cop dins, dos personatges amb una clara semblança, però amb una forma de moure’s del tot diferents, cohabiten l’espai de manera aparentment independent, cadascun amb les seves dèries i tics dansístics, que només són símptoma de les dèries i tics psíquics, individuals i col·lectius. Amb quatre pinzellades de teatralitat –unes finestres, un cafè vessat (o llançat) a terra, un carregador de mòbil endollat, un altaveu i una tarima a tall de doble alçada– es construeix un espai de distorsió i desencaix, on el moviment distorsionat –com si no s’acabés de sintonitzar amb una freqüència o ritme musical–, encaixa perfectament. Aquest desencaix es manifesta en forma de desdoblament, que no és sinó la pèrdua d’unitat, la dissolució de la consciència de si de la modernitat, que esdevé en aquesta subjectivitat esquerdada de la contemporaneïtat (si no és que ja hauríem de parlar de postcontemporaneïtat); i d’aquí totes les referències duals i dislocades.

Lluny de dramatismes apocalíptics, Lagomarsino i Jiménez parteixen de la ironia per exposar aquest autoretrat poètic i generacional, especialment amb la part musical, tan representativa de les virtuts i misèries de cada època: utilitzar la cançó distorsionada de Breaking free és tant poètic com terapèutic per tots aquells qui hem sigut generació High School Musical, a mode d’exorcisme.