El públic va entrant a la sala. Els actors ja són allà, vestits de carrer, sense maquillar, asseguts davant una taula, a molt poca distància de les primeres butaques. Els llums de sala no s’apaguen. Un actor assenyala el primer subtítol que apareix sobre la tele del fons, demanant que desconnectem els telèfons. Comencen a parlar. Sí, són els actors; però gairebé sense adonar-nos-en, allà mateix, sense aparentment cap canvi, sorgeixen els personatges.

L’objectiu dels actors és convèncer l’espectador de la veritat del seu personatge. Potser aquesta és una de les coses més maques i reeixides, però no pas l’única, de Dugne, la versió de Els baixos fons de Maksim Gorki, a càrrec d’Oskaras Koršunovas i la seva companyia. La reflexió sobre l’oficio de l’actor, sobre quin sentit té, és recorrent en aquest dramaturg lituà, que l’any passat, també al Festival Temporada Alta de Girona, va presentar Hamletas, una versió del clàssic de Shakespeare que passava als camerinos. Habitual ja en aquest festival, Koršunovas s’ha creat un público fidel que, des que el 2011 hi va presentar Miranda, la seva particular versió de La tempesta shakespeariana, espera amb ganes veure les seves obres.

Dugne retrata un grup de personatges marginats que es troben en una casa d’hostes en temps de la Rússia tzarista. L’adaptació parteix del quart acte de l’obra de l’escriptor rus. Els intèrprets, dispostas com en una conferència de premsa (o un sant sopar regat amb litres de veritable vodka), van donant forma als seus personatges alhora que interactuen amb el públic. Sense cap problema malgrat la llengua.

Aquest és un altre dels elements destacables: la proximitat i el diàleg amb el públic, sense quarta paret.

Hi ha molta cruesa, relats durs, interpretacions molt viscudes, i també molt d’humor, en aquesta història que posa sobre la taula un dilema que el mateix Gorki no va desvetllar: es pot sortir dels baixos fons o cal resignar-s’hi per sempre? L’esperança és el que hi ha en joc.

Una reflexió sobre la fe en l’ésser humà i sobre el sentit de la vida que Koršunovas ens serveix amb el seu llenguatge poètic, esquinçat i original.

Un cop més, Temporada Alta ens dóna l’oportunitat de veure peces a les quals difícilment tindríem accés.

Fins al 8 de desembre que s’acaba el festival, encara podem veure Fauna de Romina Paula (21 de novembre) i Cineastas, de Mariano Pensotti (24 de novembre), tots dos joves dramaturgs argentins molt interessants que repeteixen a Girona; la versió d’Orlando de Virgina Woolf del creador belga Guy Cassiers, que vam veure al Festival d’Avinyó (29 novembre); Susn, del trencador director alemany Thomas Ostermeier (30 novembre); i la magnífica versió del Somni d’una nit d’estiu a càrrec dels Propeller (4-6 desembre). Algunes de les propostes imprescindibles del que queda de festival.

Cliqueu a sota per veure el reportatge del programa “Atención obras”: