Mal Pelo (Maria Muñoz i Pep Ramis) es retroben sols a l’escenari. Freguen els 60 anys. Hi contemplen la buidor de la vida. Viuen aquella sensació quan els fills s’emancipen i costa triar canal la TV, un dissabte a la tarda. Ramis i Muñoz opten per un western insòlit, en la que dos personatges es retroben després de moltes aventures junts i separats. Si Calamity (María Muñoz) és qui va a buscar el company, el que es rebel·la si es perd en el bosc, el que renega d’una nova invisibilitat, Billy (Pep Ramis) opta per acceptar l’arribada dels ocells, la caiguda de la neu, el que contempla les conseqüències de la guerra. Una s’hi baralla, l’altre ho contempla. Són dos infinits antagònics que coincideixen amb el tràgic final. Com el de L’esperança de vida d’una llebre.

A la precisió de la il·luminació, i la finor de l’audiovisual amb llargs travellings en el caminar de Calamity, per exemple, contrasta una dansa abstracta i imprevisible. El so alterna les pistes gravades amb la interpretació en directe, que és quan guanya intensitat i emoció. Remet a Inventions, l’experiment que els permetrà debutar al Festival d’Avinyó en pocs dies.

Els dos intèrprets insisteixen en un discurs de personatge que mastega tabac i escup mentre prova de deixar un rastre en la conversa de l’altre. Són paraules que, probablement aniran desapareixent en els propers passis perquè serveixen per entendre l’actitud de cada personatge però que no sempre hi aporten contingut. En la buidor hi haurà major potència a la paraula que es mantingui: (“Alguna pregunta? Alguna certesa?, Alguna pregària? Alguna confessió”? Les no respostes porten a una nova re-pregrunta que dirigeix la conversa silenciada).

El desenllaç anunciat té un gir inesperat perquè trenquen la transcendència amb sarcasme. Fins llavors, el muntatge ha anat donant a l’advertència d’uns cossos esgotats que volen anar descansant, que necessiten anar aturant-se, que intueixen que el rellotge vital es pot aturar en qualsevol moment i cal anar-se preparant. Per això, tornen a un instant petit amb el violó com si fes el crepitar d’un foc al camp que els permet recuperar una cançó silenciada de feia dècades, del principi de la seva coneixença, una tonada senzilla, a mitja veu, que sap encertar l’ànima en temps de descompte.

Podria ser un final rodó, però els Mal Pelo opten per un epíleg que ensenya la seva ganyota més intel·ligent i poca-solta, alhora. És sa encara que trenqui amb la poètica de la companyia de 35 anys ( amb algunes excepcions con quan María Muñoz es va destapar acompanyant l’incorregible Niño de Elche a Siete lunas o amb aquell Cinquè hivern). Cal celebrar aquest prop de 60 anys dels integrants de Mal Pelo. Mouen els peus encara àgils i ho aturen amb una quietud que es precipita caient-se de la cadira cap a l’esquerra, com si hi hagués una pota coixa, com si el cos tingués un costat més pesat que l’altre. O com si la beguda fes estralls en els cossos perforats d’alcohol (La set i la revolució, amb Pep Ramis i altres companys de la joventut adonant-se del que es va abandonant pel camí del pragmatisme). El rastre de la vida és com l’asfalt que es resisteix a ser engolit per la neu en una cursa cap a un destí innombrable.