òpera amb pals de fregar. Reflexions des de l’ensopiment d’una figura de Lladró. O des de la bellesa de Josep Clarà però amb la capacitat de donar-li veu perquè desputriqui l’status quo masclista. En aquesta clau, és lògic pensar que el dramaturg i el director sigui un home (Oriol Genís) i que ell hagi triat totes les peces líriques de compositors que pixen drets. Però la màgia del teatre permet que aquella cantant lírica i dona de fer feines o aquella senyora possessiva que té un marit a qui el dirigeix i el diu quan ha de saludar,o quan l’ha d’acompanyar al piano tinguin de contrapunt la veu de l’est`patua farta de sentir el mateix repertori i que clama per un canvi social. La figura, aparentment despreocupada, menja, nua, una poma. Però en realitat va insuflant textos d’autores beligerants com Maria Mercè Marçal,  Hanna Arendt, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló o el Manifiesto Femen. 

Aquesta peça gamberra i ben cantada s’emmarca dins de les propostes en les que, habitualment, Oriol Genís hi intervé, d’actor. Com aquelles de Kabaret Protocoll i Qué fue de Andrés Villarrosa per citar-ne només dues de recents. Les dues actrius mostren una complicitat molt  forta i construeixen un contrast amb el pianista, l’home de l’escena, que acaba sent el quadre que ningú mira d’una estança. La dramatúrgia va donant cada cop més força a la dona davant de l’home que va imposar el repertori. Ben divertit quan pregunten si hi ha el director.l Procureu anar-hi, quan ell no hi sigui, perquè canten, a mode de bis, una peça de la compositora Clara Schumann. Ara, m’hi jugo un pèsol que si hi fos, s’hauria adormit ensopit, i elles farien el bis igualment. 

És una proposta que enllaça l’òpera (es canten fragments d’àries de Così fan tutte de Mozart, de La Bohème de Puccini, de Les noces de Fígaro de Mozart, del Macbeth de Verdi, o de La Perritxola d’Offenbach) salpebrat amb unes cites d’autores feministes que advoquen per acabar amb el govern, el sistema monetari i el sexe masculí. Així per anar començant…. Una horeta de lírica, alguna pocasoltada i un tast de la poma d’Eva, o de l’estàtua ensopida d’aquell hipotètic saló de la música: Tots som estàtues que no sabem trencar amb els hàbits socials i que ens embalen amb film transparent per fer el trasllat d’un pis a un altre!