Evidentment, allò que utilitzi la paraula estigmatització mai es pot considerar una lectura adequada. Perquè l’aportació de les ulleres liles sobre el gènere (imprescindible i alliberador en molts sentits, per a tothom) ens ha portat a qüestionar cada concepte, afegint-li una mirada molt més àmplia, quasi panoràmica que prefereix parlar de persones abans que d’homes i de dones, o de masculinitats i feminitats. Queralt Riera és una insubornable dramaturga i directora que sempre ho repregunta tot. Des del principi. Una feina àrdua però honesta per mirar d’obrar a favor de les persones menys desfavorides i assenyalar els privilegis dels altres (habitualment una minoria molt més concreta).

El drama situa el secret de tres generacions: àvia, mare i filla. Hi ha dues maneres de relacionar-se amb la vida de cada una d’elles si és davant o darrere les llums de neó. És un mur que pot marcar el món interior i l’exterior i alhora la llibertat o les obligacions. En la relació de les tres hi ha una habitual aspror, de rebel·lió en contra de la mare. No és només una rebequeria adolescent; s’hi arrossega una esquerda més grossa que es formula amb metàfores i que es desvetllarà el tall cap al final (pel que no es pot desvetllar). En tot cas, Riera torna a inspirar-se en els mites clàssics (L’amor no és per a mi (va dir Medea)) per evidenciar que el patró de domini es repeteix. La pregunta pertinent és si, avui, les mateixes dones s’han de seguir menystenint. La noció de ser abusada (sigui en el món de parella, o en un camp de la prostitució) hauria de provocar un rebuig i una altra sortida. Aquestes dies, al Versus Glòries, Pols de diamant, planteja l’ofici de xapero sense voler jutjar, aprofundint, això sí, amb la mala consciència d’un dels personatges de l’acció.

Dona forma part de la trilogia dels abusos, escrita per Riera (s’hi inclou Pruna i Jo Porn, tu porno), que es programarà aquesta temporada a l’Escenari Brossa del Centre de les Arts Lliures. Si Marc Chornet (que ara ha anunciat que plega a la direcció artística d’aquest espai) va proposar al seu primer any un petit encàrrec a partir del lema Greta and Friday a Albert Mestres (Amor pur) i Queralt Riera (Amor mor), ara torna a destacar el treball d’una autora valenta, de grans minories.

El text breu i poètic compta amb una notable coreografia, que dona aire al quadre i, tot de cop, projecta les veritats amagades o el dolor que fereix “com les pues d’un eriçó”. Les tres actrius Annabel Castan, Anna Güiell i Alba Sáez saben trobar la contenció de la paraula i el ritme de moviment. La coreografia i el vestuari són dos elements indispensables per connectar i empatitzar amb una obra volgudament freda, esmolada com un ganivet per tallar sushi.

Aquesta obra suposa un altre comiat inesperat. Les Antonietes, després d’una llarga carrera (sovint amb la direcció d’Oriol Tarrason tot i que es van presentar a Barcelona amb una fresca adaptació de la Mequinensa de Jesús Moncada, al 2007) decideixen tancar aquesta etapa per obrir-ne una altra. Com a petit homenatge, deixem un recull de les obres presentades (amb l’hipervincle respectiu, si hi hem trobat l’article sigui a Recomana o en algun altre mitjà digital anterior al nostre web).

2007: L’Aigua.

2009: El mal de la joventut

2011: Molt soroll per res

2013: Stockmann

2014: Vània

2014: Shake-spirit

2015. Somni americà

2016: Un tramvia anomenat desig

2016: Mambo

2018: Othello

2019: Un dia qualsevol

2023: Kiss me love