Dominare

Pujades a unes xanques, les ballarines de la companyia valenciana Maduixa van reptar els límits de l'equilibri en Mulïer i Migrare, captivant a públic i crítica. Després, el guardonat col·lectiu (tres premis Max i 5 Feten) va abraçar les noves tecnologies en Lù i Dot, i, en la seva última producció, Dominare, explora les complexes dinàmiques de poder i control. Una parella –Kiko López, que també signa la coreografia, i Ana Lola Cosín- surten a un quadrilàter blanc inflable. Una gran troballa escenogràfica que els permet impulsar-se, caure i fer salts; dibuixar moviments que queden suspesos en l'aire, cossos flotants que realcen la poètica i la força de l'obra. Els dos fantàstics ballarins comencen expressant l'alegria del joc compartit. Ella imita contenta els moviments del company i tot flueix en harmonia. Fins que a poc a poc la jove mostra els seus propis gestos, la seva individualitat, i la història deriva en el drama dels abusos i la humiliació. Cal seguir a l'home. Ell mana i ordena, la vol controlar i imposa la submissió. La dansa, d'una execució exquisida i potent, va guanyant intensitat i emoció. Apunten traços violents i la víctima sembla en algun moment acceptar el sotmetiment. És l'abús normalitzat tan vigent. Els estralls del patriarcat. Atracció i rebuig. Ella s'acosta i després fuig, i ell l'atrapa. El cercle viciós. Un gran final tanca aquesta vibrant coreografia que conjuga bé la bellesa del moviment amb la crítica social, posant en dansa les malsanes relacions de dominació.

La companyia Maduixa presenta nova proposta de dansa de carrer al Dansa Metropolitana, (tot i que a cobert, per l'advertènci de pluja). Si a Mulïer realitzaven una coreografia enèrgica amb unes xanques que s'impulsaven, ara proven un nou espai que aporta una mínima alçada i permet uns salts i unes caigudes en una mena de matalàs inflable. És com descobrir el joc en un parc infantil protegit de goma. La descoberta d'ell i la invitació a què ella també jugui té una felicitat contagiosa. Tot és enèrgic i sembla possible, com aquelles coreografies de Moveo (Echoes, Conseqüències). El joc de la parella, primer sense contacte i, posteriorment, amb ajudes puntuals va intercanviant el lideratge del joc de manera natural i també encomanadissa. Com al Mil primaveres, Aleta, o Granotes al cel... el públic s'hi afegiria amb ganes. Si fos així, les possibilitats del matalàs es multiplicarien i seria un constructiu Compartire que, és cert, caldria trobar algun mecanisme perquè ningú s'esvalotés. Ara, sembla que el joc s'acabi massa d'hora. El títol (Dominare) queda justificat en l'escena final. Aquella alegria compartida s'atura de cop. No hi ha avís de l'enuig. Li va bé el conflicte per posar-hi un contrapunt, per ensenyar un vessant més amarg, com a Lu  o Migrare, però estaria bé advertir-lo d'un punt de disconformitat de transició, que va pujant de to fins al desacord final. Ell marxa i ella es queda sola. Tots dos senten un punt de dol. El millor del joc és compartir-lo sense jerarquies, amb els altres.