Dolors

La influència de les sèries és cada cop més recognoscible en el teatre actual. Assumit aquest fet (gens negatiu, per altra banda), Dolors és un exercici divertit que porta als extrems aquesta relació. L’argument ja dona idea del que ens espera: una dona crea un producte que acaba amb els dolors menstruals però per comercialitzar-lo haurà de recórrer a un home. Les dones no venen. Com a mínim, substàncies científicament provades i efectives. A partir d’aquí es crea un embolic esperpèntic que es va estirant i va obrint diversos fronts dels quals no cal fer espòilers (regla número u de les sèries). L’escenari esdevé un plató de sèrie televisiva on els personatges rodolen d’un set a l’altre amb una facilitat aparent (corrent i relliscant i suant, en realitat) canviant de vestuari, de personatge i de manera de parlar en qüestió de segons. El que fa és convertir els recursos televisius al teatre d’una manera còmica i descarada que, però, funciona, perquè la intenció de l’obra és, precisament, aquesta, fer veure’ls. No és el teatre que entra a la tele, sinó a l'inrevés. Com a tota bona sèrie, abans de cada capítol hi ha un resum de l’anterior, en una esbojarrada cursa per l’escenari durant la qual els actors recreen els moments més importants viscuts fins al moment. De bojos. El Lliure ha passat sis capítols, en tandes de dos, que podrien venir a ser una versió reduccionista de les temporades de les grans sèries universals. Un divertimento que, tot plegat, no deixa de reivindicar una certa cultura, començant per la defensa de la feina de les dones. Els intèrprets, Gemma Martínez, Meritxell Yanes i Enric Cambray, se sotmeten a tot una prova de resistència de la qual surten ben parats. Bona part de la culpa la tenen els dramaturgs Eulàlia Carrillo, Crsitina Clemente, i Sergi Belbel (els dos últims, també directors de la/les obra/es), que, a partir d’una idea original de l’actriu Meritxell Yanes, han teixit un seguit de peripèricies que van embolicant cada cop més la troca. Es nota que s’ho han passat bé. Caldrà veure si fan més temporades...

Una sèrie teatral de sis capítols —uns 300 minuts d'espectacle en directe— no es fa en quatre dies. El projecte, doncs, ve de lluny, a partir de la primera idea de l'actriu Meritxell Yanes. Pel camí, ha baixat del carro del trio de guionistes la dramaturga Marilia Samper, que ha estat substituïda per Eulàlia Carrillo juntament amb Sergi Belbel i Cristina Clemente. L'altre trio, l'interpretatiu, fa un veritable “tour de force”, no només en les sessions de dos capítols, sinó en la integral (6 hores) prevista com a final de traca.La iniciativa és inèdita. I si un dia els dramaturgs van fer el camí de reconversió del teatre cap a la televisió, ara fan el camí a l'inversa, de la televisió al teatre. Per això, dins de la trama d'aquesta comèdia moderadament i controladament esbojarrada, hi ha força referències a altres sèries populars, a alguns personatges coneguts, a mites casolans i mites de fora, a la publicitat, a projeccions de títols de crèdit... I tot amb la intenció que els espectadors no oblidin que estan veient una “sèrie” en directe com si fossin a la televisió. En aquest sentit, es mereix una menció especial la referència a «Plats bruts» que, en les sessions de rodatge va optar amb una opció inèdita aquí incorporant-hi públic i aconseguint les reaccions en directe i no enllaunades.Els dos primers capítols de «Dolors» plantegen de què anirà la història, la desenvolupen, tanquen alguna incògnita que es va creant sobre la marxa i acaben pitjant el botó final de la sorpresa inesperada perquè els espectadors “s'enganxin” a veure els capítols següents. Com en tota bona sèrie, amb un resum dels moments més importants dels capítols anteriors cada vegada.Objectiu aconseguit. ¿Algú es resisteix a no saber com evoluciona la idea creadora de la Lola (ex Dolors) que ha patentat un invent que revolucionarà per sempre el procés de la menstruació? ¿Algú es resisteix a saber com acabarà el triangle de sexoromàntic entre els tres personatges de la sèrie? ¿Algú es resisteix a descobrir com es desencallarà el gir radical que es fa a la fi del segon capítol —atenció aquí al doblet que protagonitza Enric Cambray!— en relació a un dels tres personatges?El ritme de l'obra és, més que televisiu, frenètic. En teatre, aquest ritme funciona encara més bé que a la televisió. Els rigorosos 45 minuts de cada capítol estan farcits d'escenes molt breus, de canvis de vestuari sense repòs, de canvis de situació constants i de nous elements que fan que els espectadors no perdin ni el fil ni l'interès.Si les primeres escenes amb les actrius Meritxell Yanes i Gemma Martínez ja creen el primer cuquet per saber on anirà a parar tot plegat, l'aparició del tercer personatge, l'actor Enric Cambray (per cert, de nom Nil i d'entrada i semblant lleugerament a un tal Neil de la sèrie «Els joves») hi dóna el tomb més important.De la creativitat inventora de la Dolors es passa a la capacitat de seducció per part de qui, aparentment, no n'haurien abans donat res. De l'actitud ingènua i innocent del primer Nil es passa a la personalitat del presumpte segon Nil... I, com diu aquell: «Per avui, aquí ho deixo. Agafin crispetes.» La cosa promet. Continuarà... (...)**** I continua... Segona tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 3 i 4, que comencen amb el resum dels anteriors fins al punt que es va tancar deixant la descoberta que aleshores no es podia desvelar. ¿Qui era en Nil? ¿Qui era en Pol?“Els germans bessons són un defecte de la natura”, diu en un moment donat la Lola. Se sent un remoreig en alguna part de la sala. Hi ha bessons. L'humor corre aquest perill. La mateixa actriu que ho pronuncia és mare de bessons a la vida real. Ja se sap que en tota obra hi ha una part implícita de la biografia personal. ¿Això voldria dir que l'actriu Meritxell Yanes, en certa manera ànima del projecte, té la dèria oculta d'inventar artilugis com el que inventa a la sèrie per evitar els “dolors” de la menstruació?En aquests dos capítols, el personatge masculí Nil / Pol agafa un protagonisme especial. L'actor multidisciplinar Enric Cambray hi sua de nou la cansalada (¿la casa li paga doble pel doble paper?) i desplega el seu catàleg d'habilitats escèniques: imita algunes peces de musical, té dues veus, es vesteix i es desvesteix cada cinc minuts, monologa, adopta el paper seductor quan s'adreça a un públic de magazine televisiu i es reclou en el seu paper de “presumpte aturadet” quan torna al Nil de la gorra amb volta que el caracteritza.El capítol 3 comença pitjant fort amb una escena dramàtica que la projecció dels efectes digitals resol molt bé (o escena esperpèntica, segons es miri). “Raona, Pol, raona!”, diu el Nil (que no és el Nil, però deixem-ho per als espectadors). I qui sap si per una improvisació (en tot cas, la resposta hauria d'entrar al guió), el Pol diu: “Ja costa prou enraonar, imagina't si al damunt has de raonar!”.La sèrie entra en un remolí de drama humorístic. Les picades d'ullet a altres sèries s'hi fan més evidents fins i tot més que en els dos primers capítols. Aquí, la més sonada és una persecució urbana, esquivant cotxes en una autovia o pujant per les teulades de grans edificis amb trets gangsterians inclosos (ep!, tot de ficció, com demana el teatre, i els espectadors que facin anar la imaginació que per això paguen!) I la cosa va encara a més quan s'entra al capítol 4, amb la descoberta que darrere de la bona fe sempre hi pot haver una mala ànima. ¿Qui és el culpable del boicot que està patint l'artilugi inventat per la Lola?Els dos capítols 3 i 4 —som al nucli de l'acció— semblen les parades d'un “mercadillo” ambulant. S'hi parla molt de “calces” (el miracle de l'invent, esclar) i només faltaria que cridessin: “Tres per 5 euros! Tres per 5 euros!”.Com ja passava en la primera tongada dels capítol 1 i 2, el final del 3 i 4 deixa novament en la incògnita els espectadors. “No n'era un! N'eren dos!”, crida la Lola. Ai, les veritats com fan perdre les amistats! Ara, els tres personatges ja ho saben gairebé tot de tots. I els espectadors també. S'han despullat ensenyant la seva ànima. El desenllaç del triangle pot ser més enrevessat que haver de decidir qui pacta amb qui després d'unes eleccions quan ningú no vol saber res de ningú altre. I el pitjor que pot passar és que els “dolors” menstruals continuïn martiritzant qui els pateixi pels segles dels segles dels capítols 5 i 6 finals, amén. Continuarà... (...)****  I continua... Tercera i última tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 5 i 6. L'experiència, tant per als intèrprets com per als autors —i també per als espectadors— es pot considerar força positiva. Sobretot, esclar, per l'energia que hi han de dipositar els tres intèrprets, amb els constants canvis d'acció i, en aquesta última part, també de personatges secundaris (un metge, una infermera, una doctora...)   «Dolors» arriba al final amb la trama deixada en un punt ben àlgid després dels capítols 3 i 4. Però com passa en el tradicional "plantejament" (capítols 1 i 2), "nus" (capítols 3 i 4) i "desenllaç" (capítols 5 i 6), aquests dos últims esgoten la possibilitat d'obrir noves vies que deixessin la sèrie en un punt de fuga obert. Tancat i barrat, doncs. No hi haurà seqüela. Ep!, si l'audiència no ho demana!   Els dos últims capítols de «Dolors» serveixen perquè surtin a la llum els destins fatals de cadascun dels tres personatges. De les «calces» dels capítols anteriors —ara ja força oblidades— hem passat a les conseqüència d'un embaràs que, mantenint la línia de la sèrie, continua jugant amb la incògnita de la paternitat.   L'humor estripat puja de to cap al final de la sèrie. I diria que tant els tres autors-guionistes com els tres intèrprets fan un exercici de descompressió i, sense prescindir de les picades d'ullet a altres sèries —ara ja a alguna tan recent com «Si no t'hagués conegut», d'autoria de Sergi Belbel, amb l'ús quàntic de l'aparell lluminós que permet retrocedir en el temps i canviar el destí i que Pablo Derqui va explotar fins a fer-lo malbé—, despullen subtilment l'estructura del guió amb algunes concessions a les trampes habituals del gènere televisiu i la cuina teatral.   Com que ja quedava clar que els espectadors ho saben tot, tot, tot..., doncs és així com continua la intriga entre els tres personatges sobre qui és en Nil i qui és en Pol o si hi ha dos Nils o si hi ha dos Pols. I tot plegat s'amaneix amb escenes de gènere negre en clau rocambolesca: un segrest, un atracament al banc amb mitja inclosa, una presó, una fugida camps a través...   Els dos últims capítols de «Dolors» estan al servei, a més, d'una simbologia escenogràfica que obliga els espectadors a fer una segona lectura imaginativa: el búnquer del segrest, l'enreixat d'una presó, el menjador dels presos, la sala de la televisió de la presó, un hospital, una consulta, un quiròfan... I una opció intencionada pel color groc en les granotes de les preses que més endavant no obvia fer també una referència als presos polítics.   En definitiva, «Dolors», de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente, ha nascut com a sèrie teatral pionera, però concentrada, polida i dosificada —al marge de la meritòria marató integral representativa dels 6 capítols en una única funció— podria ser una comèdia de durada convencional. I, si no, doncs «vale!», sempre ens quedarà «Plats bruts». (...)

Quería escribir esta crítica antes de ver el final, sin spoilers, simplemente de cómo una serie adicta como yo, percibe cómo dos de sus actividades culturales preferidas han cambiado de medio. He de decir que los dos primeros capítulos me costó acostumbrarme a ver que no podía hacer mute o hacer rewind. Si bien es verdad que muchas obras, en pleno 2019 han utilizado elementos audiovisuales y esta parte de la obra ya no nos resulta novedosa. Quizás sí que al inicio de cada capítulo tengamos un previouly y que los actores no salgan a saludar porque evidentemente en la tele nadie sale a saludar.Dolors es una suma de oportunidades. El boom seriófilo ya es imparable, es más difícil de encontrar a alguien que no haya seguido una serie, con más o menos asiduidad, que una aguja en un pajar. Dolors habla de emprendimiento, de feminismo, de empoderamiento, de cómo el mundo está hecho por y para los hombres, de la invisibilidad femenina, de cómo los adjetivos cambian de connotación si están asociados a un género u a otro...(...)Con un guión muy milimetrado, una puesta en escena que aprovecha y tira de la imaginación del espectador, la gran baza de Dolors son sus tres actores todoterreno. Meritxell Yanes, Dolors, que consigue hacer empatizar hasta el último espectador de la sala, Gemma Martínez, Miranda, por la que no sabes si sentir compasión o hacer un último intento por despertarla del ensoñamiento que padece y un brillante Enric Cambray, Nil, que despliega sin inmutarse las mil y una caras de su personaje.(...)