Distancia siete minutos

Diuen que Titzina Teatro té un segell molt marcat. No és que ho diguin, és que el té. Pako Merino i Diego Lorca han creat una manera de fer teatre original que desgrana un tema motor tan universal i proper que aclapara molts altres i que ens fa riure i, sobretot, ens fa pensar. Ens van parlar de la bogeria a Folieux a deu, de la memòria històrica a Entrañas i de la mort a Éxitus. I amb totes hem rigut i ens hem posat a pensar. Ara, ens fan viatjar des de l’interior de la fusta, on viuen els tèrmits, fins a Mart, on apunta la missió espacial Curiosity. En aquest parèntesi on hi cap tot, assistim a una història que ens parla de la incomunicació intergeneracional a través d’un jove però experimentat (i avorrit) jutge que ha de tornar acasa del pare mentre un expert (en 24 hores, “recomendables, 48”) acaba amb els tèrmits que han envaït casa seva. Assistim a una esbojarrada sèrie de judicis, a una conversa impossible entre pare i fill, a una classe magistral d’astronomia tot lligant conceptes temporals i casuals. Posar en peu una obra com Distancia siete minutos és complicat. Titzina se’n surten amb nota. Primer, per les seves dots interpretatives; segon, perquè es capfiquen en els personatges (Pako Merino n’interpreta un munt!) fent-los seus; i tercer, perquè saben aprofitar els recursos al màxim, rebutjant tot el que seria superflu.

Fa més de 15 anys que estan junts i no paren de créixer. Diego Lorca i Pako Merino han imposat la força del seu segell teatral amb el projecte Titzina. Ho van demostrar amb Folie a déux/Somnis de psiquiàtric, Entrañas, Exitus i ara arriben a una inqüestionable maduresa amb Distancia siete minutos  a La Villarroel. El català i el càntabre es multipliquen en l’escriptura, direcció i interpretació de les seves obres i han aconseguit que la seva companyia, amb seu a Cerdanyola del Vallès, sigui coneguda internacionalment.  Després del seu viatge pel món de la bogeria, la guerra i la mort de les anteriors peces, ara s’embarquen en temes com la recerca de la felicitat, la justícia o la influència del destí. Un ampli camp d’exposició que dóna molt joc dramàtic, sobretot si es parteix de la seva capacitat per teixir petits i en aparença senzills relats que sembla que no estiguin relacionats entre ells però que acaben connectant a la perfecció.  L’acció coincideix cronològicament amb l’enlairament i aterratge del robot espacial Curiosity a Mart i els personatges de la història mostren que és menys complex per a l’home arribar al planeta vermell que expressar els sentiments i gestionar el dolor. Félix (Diego Lorca) és un jutge acostumat a bregar amb drames quotidians i a dictar sentencia. Tot està més o menys en ordre a la seva vida fins que una plaga de tèrmits al seu domicili l’obliga a instal·lar-se a casa del seu pare (Pako Merino, desdoblat en diversos personatges), un home autoritari i d’idees fixes. La distància entre ells farà impossible la comunicació i sortiran a la llum, dins d’una atmosfera de tragicomèdia, no només els comptes pendents sinó també el patiment que hi ha rere de les seves fosues vides. El treball de camp fer previament en jutjats i a la Model surt a la llum amb diàlegs de gran agilitat i amb un ajustat perfil dels personatges. Una eficaç i ben il·luminada escenografia i l’excel·lent interpretació són instruments al servei d’aquesta parella que sap escriure un teatre que entreté però que també convida a la reflexió. 

És necessari que les companyies de llarga trajectòria transitin per nous camins. Cal per fer saludables els seus canals de la creació. Titzina sempre ha intentat crear a partir de treballar en un psiquiàtric ("Folie a deux", 2002) o en un tanatori ("Éxitus", 2009). No es tracta de caricaturitzar aquells espais si no de trobar les contradiccions humanes, que generen una forta comicitat tot abordant en camps de densa emoció. Ara, a  Distancia siete minutos, s'atreveixen a entrar en l'univers dels jutjats: món d'oposicions, de paperassa i judicis que un jutge de pau veterà resoldria amb una encaixada de mà deprimeixen el nou magistrat. Un món fosc i profund, que fan coincidir amb una metàfora: uns tèrmits fa temps que rosseguen les bigues de fusta i amenacen l'estabilitat de la seva llar i un fet científic allunyat de cap coincidència (aparent) amb els protagonistes: la decisió d'enviar tripulació per habitar Mart.És un univers gris, enganxifós, que li treuen bon suc quan representen la sala de vistes però que s'enfonsa en el sofà davant la depressió del pare i la voluntat del fill de treure'l d'aquell pou per la mort "accidental" de la mare. Amb molta més foscor al seu panorama, no és adequat programar-lo en les habituals sales de gran format de la majoria dels altres espectacles de Titzina. També el cas d'Entrañas (2005) demanava la intimitat i la proximitat, i no els grans aforaments. La intensitat de Titzina no decau però la història demana una altra dimensió per fer entrar la tragèdia a platea. Tampoc sembla encertada la idea de fer una transcripció, mot per mot, del text. Perquè l'espectador anglòfil perdrà el gest, absort per un devessall de paraules que es poden resumir eficaçment.Titzina és una companyia de cursa de fons. No sempre tot els hi surt a la primera. Són sensibles al que  respira el públic i s'hi adapten. Distancia siete minutos necessita tocar l'espectador, que des de l'última filera se senti la seva respiració, que les reaccions siguin immediates.