SiNOPSi
Ella té VIH, i ell no. Un retrobament, un sopar, i la notícia. A partir d’aquí neix una relació que reivindica la seva normalitat. Una relació que sembla la primera, que revela als dos la possibilitat de construir una relació sòlida però desconeguda. De respectar els dubtes, d’equilibrar la sinceritat amb el respecte a la por de cadascú, una relació lligada als metges però també a la vida, al present absolut, al riure desbocat i al crit més profund. I una relació amb un tercer convidat, la por, que com si fos un animal de companyia haurà de ser inclòs en les seves vides. La dubtes d’ell, el silenci d’ella.
ARTICLE
«Arribem a l’estrena» | Por Toni Polo
Ens han explicat com va sorgir la idea de fer Discordants; em parlat a fons amb el seu creador i director; em viscut el canvi d’una de les actrius de l’obra per qüestions de feina; hem presenciar un assaig en el qual els tres actors (un d’ells, el substitut: el mateix director i actor) se centraven en les escenes més delicades... I, per fi, vam assistir a l’estrena a la sala Atrium. Veure una obra de la qual ho saps tot t’obliga a veure-la amb uns altres ulls. El del costat riu, s’emociona, s’indigna (tots sentiments que provoca la historia) sense saber què vindrà després. Sabent-ho, un lliga fils. La visió de l’obra acabada és la constatació de que la feina s’ha fet bé. No penso fer una crítica aquí de la peça (la trobareu en el corresponent apartat de Recomana), simplement puc dir que el mètode posat en pràctica per David Marín funciona. La naturalitat dels actors que ja vam percebre als assajos va quedar confirmada. El fet de treballar no sobre un text (totalment) escrit sinó sobre la temàtica i expressant cada professional els seus sentiments a la seva manera ajuda a enriquir un guió que resulta fresc i molt proper. També és interessant veure com els dubtes sobre la posada en escena. A la Nau Ivanow tenien assenyalat amb cinta adhesiva sobre el terra les dimensions de l’escenari de la Atrium. Allà, en mig de la gran nau de la Sagrera, corrien el David Teixidó, la Irene Hernández i el David Marín, “sense passar-se de la ratlla”, per fer-se a la idea. L’escenografia és multifuncional, representa la casa d’ell, la casa d’ella, la consulta de l’hospital, el pati de veïns... I, tal com en els assajos, funciona. Donar la idea de tots aquests espais no és fàcil L’obra, que va obtenir la Beca Desperta (que organitzen la Nau Ivanow i aPortada Comunicació oferint un espai per a la creació, producció i exhibició i els recursos necessaris per a la difusió i comunicació del projecte), combina el drama amb l’humor i plasma retrats generacionals (la generació dels nois i la dels pares...) molt il·lustratius. Tot amb una situació molt tensa de fons. En aquest sentit, la informació sobre el què significa tenir la sida, ser portador (portadora, en aquest cas) del VIH, el càstig social que encara pateixen persones normals (persones, simplement) com la Cati i el Nacho era un dels punts forts de la trama. David Marín, molt implicat en el tema, ho va tenir clar des del principi: calia ser rigorosos amb la documentació i didàctics però, a l’hora, naturals en la forma de comunicar-la. Els consells del doctor a ella, primer, als dos, després, i a ell, per últim, són una autèntica i documentada font d'informació. Les situacions (trencant el mite de la parella homosexual), properes, molt familiars, molt "normals", ajuden a desestigmatitzar socialment aquesta malaltia.
«Crònica assaig» | Por Toni Polo
Arribo a la Nau Ivanow a quarts d’una de diumenge. El David Marín, el David Teixidó i la Irene Hernández fan una pausa per fumar. Porten des de les 9 del matí assajant. I només falten 10 dies per a que Discordants, guanyadora de la Beca Desperta, s’estreni a la sala Atrium. L’obra, recordem-ho, parla d’una parella en la qual la Cati descobreix que és portadora del VIH i li diu al Javier, la seva recent parella. Tot plegat, desestigmatitza la Sida, una malaltia sobre la qual hi ha molts tòpics socials contra els quals lluitar. Tot i que ja van fer tres passes per a programadors i per a associacions relacionades amb la lluita contra l’VIH fa dos mesos, els nervis no han desaparegut. “Estic cagat”, diu el David Teixidó mentre es lia un pitillo. La resposta del públic, llavors, va ser molt bona, per la qual cosa saben que la història pot funcionar. El principal canvi des que van reprendre els assajos a la Ivanow és la substitució de Maria Ángeles Sánchez pel David Marín, també director, en el paper de metge. “El canvi es fa ‘raro’”, diu la Irene. “Són molt diferents”. No és cap crítica, és el que toca, acostumar-se a treballar amb un actor nou. La sensació d’estranyesa, però, ha durat poc. Ja no hi ha metgessa, ara hi ha metge. Ja veus... Tothom diu la seva, es tracta de deixar anar les sensacions de cadascú. “Quin canvi, assajar amb música”, diu la Irene, picant d’una bossa de patates fregides en el pati d’entrada de la Nau. “L’escena del mareig sense música és horrible”. “Quan porto les pastilles... tres pots i una ampolla no em caben a la mà”, diu el David Marín. “Jo encaixaria el micro en algun forat de la reixa”, la Irene. “Potser ens hem de fer dos petons, una abraçada no queda convincent”, el Teixidó. “El petard... sona molt o és qüestió de la sala?”, el Marín. “T’he fet un carinyito que crec que ha quedat molt bé”, el Teixidó a la Irene. “Quan discutiu, el metge pot entrar però marxar discretament”, el Marín. “El monòleg del Javier el compro així, està genial”, el Marín al Teixidó (Javier). “Vigila els cops sobre la taula i els sons, fan que no se sentin les veus”, la Irene al Marín. Són detalls molt importants, correccions sobre la marxa que tenen molta rellevància perquè la RetorCía és una companyia que treballa molt amb la improvisació; el guió hi és, però hi és per matxacar-lo. Realment veig que cadascú diu la seva, és la manera d’aportar a l’obra. Vet aquí per què el David Marín refusa considerar-se autor: Discordants és una creació col·lectiva in progress! El repàs continua després de travessar una altra nau on un grup de dansa assaja la pròpia obra. Arribats a la última nau de la Nau, els nostres actors es posen a escombrar abans de tornar a actuar. El terra ha quedat ple de palla (sí, palla...) que cal recollir. I cal endreçar l’espai escènic, una mena de ‘biombo’ que fa de casa d’ell, de casa d’ella, de pati de veïns, de consulta mèdica, de carrer... “La cita, el jutge, el mareig i tal, això ja està. La caiguda, sí, la caiguda... la coreo és estupenda. M’he de pintar els llavis més de pressa. El micro, la dutxa no pot estar al mig de l’escenari. Pensem que a la Atrium hi ha dues portes al fons que són les que haurem de fer servir...” El repàs no acabaria mai. Cal tornar a posar-se. “On és l’escombra?” Els tres s’asseuen al terra per repassar el guió. I, com hem dit, matxacar-lo. Al cap d’una estona s’aixequen i s’hi posen. “El micro, va. Fem l’escena amb música”. I la Irene comença a llegir. Ens podem imaginar que és un moment clau de l’obra: ella llegeix la prescripció mèdica, com s’ha de comportar, què no ha de fer, què pot fer... Ell arribarà a temps d’arrencar-le de la paranoia i portar-la a sopar i, tal vegada, canviar el destí dels dos. (Potser estem davant d’una paranoia meva, però.) Resta feina a fer abans de l’estrena, el dia 4 de juny a la sala Atrium. Cal repetir mil vegades mil escenes, cal pactar senyals entre uns i altres, cal coordinar els moviments sobre l’espai, cal combinar la música amb l’acció i la veu... “Merda! La bateria de l’ipad!” Caldrà seguir assajant la mitja hora que queda sense música. Coses que passen. No passa res. Tot està controlat. Discordants camina a bon ritme.
«El primer dia de Discordants» | Por Toni Polo
David Marín es defineix actor i professor de l’escola Eòlia. Però és mentida. És també director de teatre i dramaturg (col·lectiu) en la companyia La retorcía. Ell va crear Discordants, una història sobre la sida i tots els tòpics i les hipocresies que l’envolten. Tres actors donen vida a cinc personatges en una història molt quotidiana i molt natural sobre una parella heterosexual en la qual ella és portadora del virus d’aquesta malaltia. Desestigmatitzar la sida Marín està molt conscienciat en la lluita contra la sida i amb aquesta obra pretén desestigmatitzar-la. Per això, el primer repte va ser trencar totes les idees preconcebudes al respecte: “Per començar, la parella protagonista és heterosexual”, diu. “La sida no és una malaltia d’homosexuals, com moltíssima gent es pensa”. El segon repte va ser parlar del tema amb naturalitat: “De la sida només es parla en termes de xifres, de vacunes, d’estadístiques... Sembla que la societat, quan la gent va deixar de morir directament per la malaltia, s’hagués rentat les mans. Aquí el que fem és parlar de les persones”. Documentació Dues persones s’han encarregat de documentar a l’equip en el delicat tema clínic. Alberto Pérez, farmacèutic especialitzat en el VIH, i Félix Pérez, psicòleg, han supervisat una mena de taller (roll-playing) sobre la prova de la sida, aquell moment en el que una persona espera el diagnòstic: “Què sent, què es pregunta, quines pors té, com es comporta durant l’espera, quina part de la seva intiumitat ens descobreix...”, explica Marín. El procés Ara mateix, el procés de creació ja ha començat. Es podria dir que està acabat, de fet. Però també seria mentida. És veritat que ja s’han fet tres representacions en dos dies (per a programadors i per a associacions vinculades a la lluita contra la sida), però el procés no ha acabat... Llicència per matar Els assajos van començar el novembre passat, a partir d’una idea que va sorgir de les pàgines del còmic Píldoras azules,de Fred Peters, que va caure a mans de Marín: “Vaig jugar amb el llibre i vaig començar a arreplegar material i actors”, explica el director. David Teixidor (provinent de l’Institut del Teatre), i Irene Hernández i Maria Àngels Sánchez (d’Eòlia), els tres actors originals de Discordants, no es coneixien entre ells i, per descomptat, no coneixien l’obra. Ningú no en sabia res, de l’obra. Ni tan sols el seu creador, David Marín, que sempre ha defensat un procés de creació obert i col·lectiu basat en la capacitat d’improvisació i en el debat. “No vaig saber com acabava l’obra fins que vam arribar als últims assajos”, reconeix Marín. I potser encara no ho té clar del tot... “Vaig donar als actors un esquema d’escenes, però no un text per memoritzar”, explica l’autor. “Tenen la seva memòria professional i sensorial, tenen llicència per matar!” Un intensiu nocturn “La manera d’arribar a la idea no és definible: en parlem, actuem, tirem cap endavant i així sorgeixen nous personatges, noves escenes”, explica Marín. “Vaig escoltar els actors en tot moment... Es tractava d’estar a gust, còmodes”. Tot i que la situació no era la millor: “Ens vam anar motivant entre nosaltres, trobant-nos quan i on podíem (per sort, teníem una sala a l’escola Eòlia)... Al Nadal vam haver d’aprofitar els dies de festa per fer un autèntic intensiu nocturn”. El pa nostre de cada dia de tantes companyies de teatre... En aquestes circumstàncies ha estat impossible assajar seguint la cronologia de l’obra. Ho han fet per blocs, en funció de la disponibilitat dels actors. Això comporta que quan s’assaja una escena del principi després que ja se n’hagin assajat altres de posteriors, hi pugui haver canvis que fan que aquestes darreres escenes perdin el seu significat. “Ens hem carregat moltes escenes, la veritat...” El manà de la beca Però la consecució, a última hora, de la Beca Desperta (que organitzen la Nau Ivanow i aPortada Comunicació oferint un espai per a la creació, producció i exhibició i els recursos necessaris per a la difusió i comunicació del projecte) va millorar la situació. “De cop, teníem 3.000 euros, sis setmanes de residència a la Nau Ivanow i temporada de dues setmanes a ala Sala Atrium...” Tornem a començar... Després de les sessions per a programadors, el 5 de maig reprenen els assajos a la Nau Ivanow amb la mirada posada en l’estrena a la Sala Atrium, el 4 de juny. Hi haurà canvis, avança el director. Per començar, els recursos ajudaran a la posada en escena. L’escenografia, de Ramon de las Heras, no deixarà de ser senzilla, adaptable també a sala gran. “A priori”, adverteix Marín, “no té cap sentit; l’hi donen els actors (o els personatges) i no deixa de formar part de l’obra. Esdevé un bany, una cuina, una balcó que dóna al carrer, un hospital...”. El director, a escena. Però el canvi més gran serà la irrupció del mateix Marín sobre l’escenari. “Per desgràcia, la Maria Àngels Sánchez no podrà participar per qüestions laborals i la substituiré jo. Per tant, començarem assajant aquestes escenes, les meves. M’he ficat a la boca del llop!”. Seguirem informant, en directe (com qui diu), quan reprenguin els assajos.
