La històruia que expliquen és dura. L’escenografia només disposa de matalassos ben tous, embrutits per cossos en rotació, de centres de menors. En Jon, en Robert i el crim són ben reals. S’explica des del minut 1. Quan tenien 10 anys van tenir un comportament tant cruel com incomprensible que els ha marcat per sempre les seves vides. Després de quasi dues dècades tancats en un centre de menors d’alta seguretat, les autoritats britàniques els han canviat la identitat i el físic. Però, el pes que carreguen, la culpa, segueix ben pesada al seu estómac. No se la podran treure mai. Concentrats en aquest pes (i en les conseqüències) malbaraten una vida, en realitat, que bartega joventut. Tothom els veu monstres i ells s’hi senten, en bona part. La veritat és que el sistema els hi ha ofert una segona oportunitat i que en Robert ha sabut tornar a una certa vida (sempre anònima) que l’allunya de la maldat. En Jon, en canvi, s’ha quedat atrapat al bucle.

L’adaptació teatral (d’un fet que va causar gran enrenou a Liverpool la dècada dels 90 del segoe passat i que encara s’amaga i es pateix en aquella societat) se suma a la del film, el llibre i de la cançó que parla de la víctima. L’adrpatació de Gerard Guix engega el comptador en l’actualitat i va fent que els personatges adults tirin enrere en el temps fins a la seva infància dels 10 anys. Com Carrère a L’adversari (que ara adapta al teatre Julio Manrique al Te pora Alta i posteriorment al Romea) o Truman Capote a A sang freda en aquesta aproximació artística incideixen en els criminals i les seves raons. Sense voler-los justificar, es convida a posar-se a la seva pell. Descarten les escenes de thriller i judicial (que tant bona producció ha deixat al cinema i la literatura). També eviten fer-ne sang i fetge, sortosament. en realitat, el pes del crim hi és constant. És d’una maldat que cap motiu el pot fer explicable.