Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l’autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L’atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s’intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l’Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d’aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l’amenaça d’una guerra nuclear, mal anomenada Tercera.

Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s’acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l’incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d’on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d’invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident.

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè un dels dos protagonistes de l’obra «Després del final», en Mark, va tenir la il·luminació de construir-se un refugi nuclear sota el jardí, gairebé com si fos un conte de Pere Calders. I és així com aconsegueix arrossegar-hi una companya de feina, la Louise, després d’un ensurt al pub on eren que l’ha deixada amb una amnèsia global transitòria, sense la memòria recent, fent-li creure que hi ha hagut un atac terrorista nuclear i que, a fora —com en una mena de segon Mecanoscrit pedrolià— no hi queda res ni ningú.
Dennis Kelly utilitza aquest recurs tan orwellià per posar dos éssers humans contemporanis —aparentment, els dos últims en vida del planeta— enfrontats cara a cara l’un a l’altre, i per reflectir quina és la gènesi de la violència de gènere, l’abús del masclisme i la feble línia fronterera entre el bé i el mal.

L’obra «Després del final», que es qualifica de thriller psicològic i que respon de fet al gènere, té un remarcable accent cinematogràfic, cosa que no és gens estrany perquè l’autor s’ha dedicat en els últims vint anys, a més de fer-ho intensament al teatre, a la ficció televisiva, les sèries i el cinema, conegut sobretot, esclar, per l’adaptació de la versió musical de la popular novel·la «Matilda», de l’escriptor Roald Dahl.

Els espectadors d’aquesta versió catalana de la seva obra «Després del final», gràcies a la dèria i la bona mà del dramaturg i traductor Marc Rosich —la primera estrena absoluta en català, doncs, producció d’Apunta Teatre— viuran en directe una mena de “telemovie” on tota l’acció reposa en la paraula dins d’un ambient claustrofòbic propi del que seria —o potser serà— un refugi nuclear.

Estructurada en diverses escenes, separades només per breus foscos, que marquen també el pas del temps dins el refugi, la trama va impregnant en els espectadors l’angoixa de la Louise i la progressiva possessió del Mark sobre la seva companya. En un bagul hi ha només queviures per a quinze dies i cal restringir dràsticament les racions —almenys per al plat de la Louise, no per al del Mark!—; hi ha una garrafa d’aigua que també cal restringir perquè és bàsica per a la supervivència; hi ha cigrons, llenties, llaunes de conserva, un fogonet de càmping gas, una ràdio amb antena i piles que perd la connexió molt aviat, un parell de mantes i un parell de sacs de dormir.

I tot passa enmig d’aquest mínim attrezzo, amb accions més íntimes en la penombra de la llum de la llanterna, amb el mur invisible de fredor entre la parella, amb l’esclat de gelosia del Mark i la passió de l’amor no correspost, en un diàleg de sords entre ell i la Louise que puja de to a manera que les hores fan més angoixant la convivència.
Marc Rosich, des de la direcció, ha deixat que els dos personatges s’expressin gairebé amb espontaneïtat, trencant les convencions lineals del discurs. No hi ha encotillament dialèctic, doncs, sinó un combat viu i encès que va de la ficció inicial al progressiu realisme fins arribar al punt àlgid de l’obra amb la consumació de la violència de gènere.

Tant l’actriu Meritxell Calvo com l’actor Ramon Pujol —els dos amb una llarga trajectòria escènica, al costat de destacades direccions, tan extensa com remarcable— mantenen aquí el pols amb la duresa dramàtica que exigeix la trama de Dennis Kelly i que ha mantingut fidel a l’original i igualment exigent Marc Rosich.

El muntatge té una escena final que canvia del tot l’ambientació del refugi nuclear que els espectadors han creat en el seu imaginari. Però no li cal cap moviment escenogràfic dels mòduls escènics perquè la paraula ho continua situant tot. Del refugi nuclear de sota el jardí de Mark es passa a la sala de visites de la presó on ha acabat condemnat en Mark i a un monòleg final de la Louise —diu Marc Rosich que és un breu monòleg antològic entre actrius angleses— que, a pesar de la violència i la duresa de la història de Dennis Kelly, acaba amb un regust fins i tot endolcit: «“¿Vols que et porti tabac?”, li diu la Louise. “No fumo”, li respon Mark. I afegeix: “Porta’m xocolata”». Els desitjos vitals del subconscient no s’obliden mai ni que els que eren els dos últims éssers humans del planeta siguin, després del final, com dos residus de neutrons nuclears.