Descripció d’un paisatge

Hi havia una vegada un país situat a la banda africana de la mediterrània (evitem malentesos!) que estava governat per un dèspota implacablement despòtic . Tot i així ,i a diferència del que passava amb altres dèspotes ben coneguts a casa nostra, aquest emir molt donat a satisfer els plaers de la carn amb aire melancòlic que ben bé podria haver-se escapat d’un dels contes insomnis de les mil i una nits, era un home amb aires sensibles i un elevat bagatge cultural . I de ben segur, coneixia la cèlebre sentencia que Lampedusa li fa pronunciar a un dels personatges centrals de “Il gattopardo”, i que a la memorable adaptació cinematogràfica de la novel·la filmada per Visconti , pronuncia Alain Delon: la sentència segons la qual, és necessari que tot canviï per tal que tot resti igual. La sentència que més d’un règim polític amb tendències autocràtiques ha acabat incorporant al seu ideari polític, per tal de perpetuar vells vicis dictatorials amb un nou maquillatge democràtic. El cas és que l’emir ha decidit demostrar els seus desitjos de canvi i la seva generositat, permetent fins i tot el retorn de l’exili de les filles de qui va ser el seu principal enemic polític ; el gran opositor, el dissident més temible al qual mai s’ha enfrontat.I així , amb el retorn a casa d’aquestes dues filles amb moltes ganes de revenja, és justament com arrenca aquesta obra que Benet i Jornet va estrenar de forma fugaç l’any 1980. Una fugacitat pot tenir molt a veure amb el fet assenyalat pel mateix autor al seu moment que , per aquella època, el teatre de text -especialment, el de nova creació- havia perdut força a uns escenaris catalanas més interessats llavors per altres formes de dramatúrgia teatral. Però també pot tenir molt a veure amb el fet que a inicis de la dècada dels 80, la Transició política havia estat consagrada com una mena de gran miracle laic admirat arreu del món. I en aquest sentit, les estratègies aperturistes de l’emir, els draps bruts que es poden trobar fins i tot a la llar del molt respectat i ja sacrificat gran opositor, els desitjos venjatius convertits en cruels actes d’unes filles que , alhora, poden acabar sorpenent-nos també finalment amb algun d’aquests pactes aparentment contra natura que acaben presentant-se com la forma més natural de reconciliació, i el pessimisme tenyit d’ironia brechtiana que desprèn tot plegat, podien semblar anar també un xic massa contracorrent.Però de tot allò, n’han passat ja més de quatre dècades. I ara mateix, aquella Transició es vista per alguns sectors com el mecanisme deficitari que va consagrar un “règim del 78” destinat a perpetuar mecanismes de poder que no havien fet altra cosa que sotmetre’s a una cap de maquillatge. En aquest senti, el text de Benet i Jornet pot ser llegit com una lúcida faula que es distanciava del fervor generalitzat per tal d’assenyalar els veritables podrits ciments damunt dels qual es sustentava en gran mesura el nou miratge de democràcia plena i avançada.Tot i així, la faula conduïda per un narrador pervers i cómplice que en aquest cas adopta l’aparença de Carles Martínez, no deixa de mostrar alhora les seves pròpies fragilitats. La seva estructura està sotmesa a tremens vaivens tràgicament melodramàtics no exempts del seu punt d’efectisme. I es diria que , de la mateixa manera que el pas del temps li ha donat una nova dimensió al seu discurs, ha deixant també més a la vista els seus límits com a text dramàtic. D’altra banda, el un xic tímid muntatge de Toni Casares, no ajuda tampoc a esborrar aquests límits. Per la excessivament feixuga escenografia a diferents nivells dissenyada per Laura Clos, s’hi mou un espectacle que potser de forma involuntària, sembla més abocat a reproduir els mecanismes dramatúrgics propis del moment en el qual va ser escrita l’obra, que a oferir d’ella una mirada punyent i renovadora. Quelcom que s’acaba visualitzant també en la correcció mancada de passió que trasmeten els d’altra banda excel·lents intèrprets de la proposta.

La Sala Beckett obra la temporada, que dedica a Josep Maria Benet i Jornet, amb una nova posada en escena de Descripció d'un paisatge (1979). D'entrada, és necessari que es revisitin amb naturalitat les obres que, conscients o no, han bastit la trajectòria de la dramatúrgia, que han estat base del teatre que es fa avui. Toni Casares sovinteja poc les direccions d'escena tot i que les seves darreres direccions han estat Eva i Adela als afores (2017), Rei i senyor (2012), El petit Eiolf (2011), Aquí s'apren poca cosa (2009) o La plaça del Diamant (2007). En fa una proposta neta, deixant que el conte d'aires àrabs de la transició ressoni igual, avui mateix.Sembla evident que el distanciament de Benet i Jornet, és similar al que proposava Brecht per poder denunciar el que veia i patia en la seva estimada i tormentada Europa: (El cercle de guix caucasià, La bona persona de Sezuan...). Benet i Jornet aplica la fórmula per parlar de l'Espanya de la transició. En tot cas, té l'encert d'allunyar-se de l'adoctrinament bonista de Brecht i furga en la por i la covardia del ciutadà i també en la capacitat de variar d'ideologia per mantenir-se al Poder. La forma textual, també cal posar-la en valor perquè remet a un narrador/ funcionari que va portant al públic cap endavant i cap endarrere de l'escena de la manera més efectiva i sent obertament metateatral: un enginy eficaç que encara avui ressona. Si el dramaturg havia arrencat amb un quadre íntim i realista Una vella, coneguda olor (1963), ara rebia els comportaments dels personatge en un conte fantasiós, carregat de doloroses metàfores.La trama parla del retorn de dues germanes (filles d'un antic opositor que va ser executat per esbirros de l'emir que encara governa). Amaguen una venjança que, intueixen, pot ser també la seva fi. Tornen de l'exili 10 anys després i descobreixen, sorprenentment que el barri està quasi com sempre (quan el van abandonar enmig de bombes, saquejos i incendis). Casa seva respira la calma d'abans; potser el jardí encara calgui desbrossar-lo. I és en aquesta estança de la casa on s'hi amaguen sovint crims, com insinua Sandra de Daniela Feixas o El jardí de Lluïsa cCunillé, recentment.El paper dels intèrprets és notable. Tot i narrar un conte fugen de les caricatures i cadascú mostra una doble cara que ajuda a emmascarar la intriga, la peripècia. Carles Martinez és l'encantador de serps, criat de l'emir i narrador empàtic i cínic de la història, que acabarà desactivat pel gir inesperat final; Enka Alnso és la germana jove, la que es presenta com la més forta de les dues. Han tramat que faran servir la seducció per activar el parany. Màrcia Cisteró és la germana gran, que amaga un gran dolor al pit i no es resol fins al flaixback final. Actua fredament i té una carta de salvament que no ha ensenyat a ningú. Francesc Ferrer és el jove destronat, que comprova com el seu engany és conegut i en patirà les conseqüències. Oscar Rabadan ensenya la part humana del dèspota i la vessant negociadora per afiançar el seu poder, sota una imatge de magnànim, que empra quan li interessa. Pep Ferrer i Ona Borràs són personatges que pateixen les conseqüències dels comportaments dels altres. I que buscaran recolocar-se en aquest tauler d'escacs; ella en caurà de seguida; ell, sabrà protegir-se amb un moviment cautelós de cavall. Fina Rius és el peó fidel, constant, coherent que assumeix amb generositat les conseqüències dels que han fet els altres. És, probablement, l'única que podrà veure la llum resplandent que emergeix d'aquest paisatge sense l'amargor dels crims.La Gran Història de la farsa, la que escriurien els diaris en aquest país oriental amb minarets combinats de nous edificis d'oficines, ressona a final feliç: El nou govern ha après a alternar la tradició i el capitalisme, la religió i la democràcia, la mà dura i la reconciliació. Sovint els titulars obvien la realitat més íntima, que és per la que es va decantar Benet i Jornet: l'autor dedica la darrera rèplica a l'arquitecte covard: Aquest personifica la por que han patit tots fins al punt de trair a la família de qui s'estimava amb devoció. Pau Miró en va fer un quadre, ja situada a la Barcelona de la vaga dels tramvies en la Victòria, a la Sala Gran del TNC, mig segle després de Descripció d'un paisatge. És necessària la posada en escena del repertori (català i universal) per rellegir-lo i reinterpretar-lo. Potser projectar imatges d'execucions talibanes o de l'assassinat de Gaddafi o de'n Ceaucescu és innecessari. Però potser s'hagués pogut obrir la finestra per ensenyar com aquella aparent "modèlica transició" ha mantingut famílies de Poder que han canviat de camisa sense necessitat d'amagar les seves credencials. Potser hagués estat bé insinuar com aquella por i lluita d'interessos encara opera en una Catalunya convalescent dels efectes del 155 i una política que li costa entendre de reconciliació amb els adversaris. El conte cruel de Benet i Jornet es queda en el món de les idees, sense alliçonar, però es revela vàlid per a narrar una realitat de la transició que ell ja va captar al 1979 i que ara en rebem una nova onada que no sabem dominar.

Iniciar un homenatge a Josep M. Benet i Jornet amb Descripció d’un paisatge (1977-1978) és un gran encert. Fer-ho amb la cura, el respecte i l’equip artístic del que s’envolta Toni Casares, dobla el valor de l’aposta. És de justícia portar a escena una de les obres preferides de la producció de l’autor que es vol homenatjar, més encara, si es tracta de l’obra menys representada del dramaturg. A Descripció d’un paisatge (estrenada el 1979 al Teatre Romea), Benet i Jornet s’endinsa en el terreny ja explorat del teatre brechtià amb una forta càrrega narrativa i una factura impecable dins aquesta línia. L’escàs èxit -en nombre de posades en escena- l’hem de buscar més aviat en factors externs al text: un desinterès per aquest tipus de dramatúrgia en l’ecosistema teatral català d’anys enrere i un context poc propici a furgar en la Transició. Quatre dècades més tard, el tràgic paisatge que dibuixava Benet i Jornet se’ns desvetlla amb una força i un interès renovats. Ara, a la Beckett, resulta d’una vigència aclaparadora per diferents aspectes que caben en un sol informatiu recent. Només cal mirar un Telenotícies per topar amb execucions públiques, durs camins d’exili i crims sense sentit contra els més febles.La faula ens situa en un emirat imaginari governat per un sàtrapa despòtic. Dues germanes tornen a casa després d’una dècada d’exili. Són les filles del Dr. Monàdil: el líder de la revolta contra el tirà, torturat i assassinat pels esbirros del emir deu anys abans. El seu retorn, propiciat pel propi governador, s’emmarca en la voluntat democratitzadora i de “reconciliació nacional” de l’emir. Kàtila i Zahira tornen decidides a consumar la seva venjança. Estem davant d’una autèntica tragèdia que, trencant les unitats aristotèliques amb continus flashbacks i canvis d’espai, planteja dilemes morals sobre la traïció als ideals polítics i la supervivència. La clemència del poder davant aquesta venjança, esdevindrà un jou més que un alliberament. Toni Casares basteix una posada en escena a partir d’un text sense pràcticament acotacions. Ens serveix la tragèdia nua d’artificis tecnològics, confiant en la força del text interpretat per un elenc que excel·leix en la dicció. Un autèntic model on emmirallar-nos que, malauradament, no sovinteja. L’autoritat escènica de Màrcia Cisteró omple la seva Kàtila del to greu que requereix el drama. La impacient i agosarada Zahira té la figura d’una Enka Alonso brillant i elegantíssima. Però és Carles Martínez qui llueix de forma especial introduint-nos i guiant-nos dins la complexa trama de traïcions del conte. Sorneguer i cínic, omple de matisos el seu personatge omnipresent. El seu amo Bassir té el rostre d’Òscar Rabadan, un pèrfid tirà sofisticat i sibarita. El veterà Pep Ferrer, malgrat la poca lletra, erigeix un personatge clau pels plantejaments morals de la tragèdia. Compta amb la complicitat de Fina Rius en el paper també clau d’Amina, la serventa fidelíssima. Ona Borràs -esposa i mare del fill de Rafic- representa amb dignitat la generació esquitxada pel fang dels que la precediren. Francesc Ferrer -de qui destaquem el recent treball a La morta de Pompeu Crehuet (Beckett, 2020)- és Rafic, el personatge més controvertit: les seves pors i la covardia són, de fet, els desencadenants de la tragèdia. Una tragèdia que serva en tot moment la necessària unitat de to. Tot això en un espai escènic clar i diàfan, compartimentat en nivells adequadament esglaonats, per on ens guien les llums de Guillem Gelabert. Laura Clos (Closca) deixa anar l’orientalisme en el paviment enrajolat, les gelosies i les subtils cortines que deixen veure, al fons, un horitzó urbà de cúpules.