Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs

Oblideu-vos d’aquells excel·lents espectacles d’Íntims Produccions que es recolzaven en potents veus de l’escena creativa anglosaxona (Kae Tempest en el cas de “Wasted”; Mark Ravenhill, en el de l’estupenda “Pool (no water)”, i en les quals el llenguatge verbal hi tenia un fonamental pes específic: aquest cop, la companyia s’ha quedat sense paraules. Cosa comprensible: quan contemples el futur ja massa present d’aquesta humanitat a la qual la mateixa companyia defineix com a “un gran pet universal”, és lògic que de vegades, ja ni tinguis esma per a tornar a obrir la boca. Cert que de vegades la proximitat de l’abisme incita per contra a la xerrameca, com ens demostren aquests mateixos dies els personatges del sensacional “Final de partida” imaginat per Samuel Beckett, per aquest no és el cas . I tinc que dir que Beckett em va venir també al cap en més d’un moment , veient la nova proposta dels Íntims. Tot i que abans de Beckett, el primer que em va venir al cap a la primera escena d’aquest espectacle, van ser aquells astronautes bocabadats i desconcertats davant la presència d’un inexplicable monòlit que Stanley Kubrick ens presentava a “2001. Una odissea de l’espai”. I el cert és que a la sortida del teatre, vaig constatar que aquesta associació s’havia produït amb d’altres espectadors de l’obra.A la Beckett no en trobareu cap ,de monòlit immens i amb unes línies rectangulars tan perfectament traçades, que a la força han de ser fruit d’un esser o d’una entitat dotada d’intel·ligència possiblement superior a la nostra. No: aquí el que ha vingut a caure a l’escenari un cop ha caigut també sorollosament la cortina que el separava del públic, ha estat una roca de petita mida, però no per això menys inquietant. Com a mínim, els intèrprets de l’espectacle no se’n saben avenir de la seva presència, i no paren de donar voltes al seu voltant, intentant captar alguna clau capaç de desxifrar el misteri. I com aquest intèrprets s’han quedat gairebé muts ( tot i que el mutisme quedi puntualment trencat més endavant amb un càntic que sembla voler tenir ambicions còsmiques potser un xic massa ambicioses) , les reaccions que els hi desperta aquesta mena d’asteroide sortit de ves a saber on, es canalitzen mitjançant el llenguatge corporal i mímic. Sigui el que sigui el que està passant, el cert és que la roca sembla anunciar clarament la proximitat de catàstrofes d’aquelles que poden derivar en l’extinció general . I les coreografies que tenen la pedra com a epicentre i que potser pretenen actuar com a exorcisme davant l’amenaça, no semblen tampoc destinades a poder aturar res del que està a punt de caure.Amb aquestes perspectives, pot resultar d’allò més reconfortant , trobar-te un càntir ben ple d’aigua ben fresca; especialment, si tenim en compte que l’aigua , es pot convertir en un bé escàs d’un moment a l’altre. I aquí és on arriba l’escena potser més beckettiana de l’espectacle, aquella (atenció, arriba un espoiler!) en la qual els intèrprets es van passant el càntir i gaudint amb satisfacció del raig que surt d’ell…fins que ja no resta ni càntir ni aigua, però ells , segueixen reproduint la mateixa acció. Gairebé, com si s’estiguessin resistint a acceptar la realitat, i seguissin trobant en el desastre aquella aparença de normalitat a la que, sense anar més lluny, s’enganxa la Winnie de “Oh, els bons dies!”, mentre es va ensorrant en la sorra cada dia més. Gairebé, com si el càntir fos una mena de Godot, al qual cas seguir esperant indefinidament, malgrat saber que mai no vindrà.En qualsevol cas, cal dir que quan arriba l’escena del càntir, s’ha produït ja una radicalització notable entre el públic que assisteix a la representació. I és que, malgrat l’esforç creatiu que suposa endinsar-se per territoris nous, i malgrat el cos conceptual al voltant del qual s’ha construït la proposta, aquesta es presenta massa dilatada, massa reiterativa i massa inconcreta . I poso com a exemple novament aquest mateix càntir, que compleix una molt correcte funció dins de l’espectacle, però que (ho vaig poder constatar) es rebut per bona part dels espectadors amb una clara sensació de cansament . L’experiment, resta així una mica a mig fer. I la senyal d’alarma no exempta d’humor apocalíptic que vol transmetre la companyia, es dilueix també excessivament, entre els negres cortinatges que envolten la roca que sembla anunciar el final de tot plegat.

Una pedra batega al centre de l'escena. Sense que ningú arribi a tocar-la en cap moment, proporciona un magnetisme especial. Al principi, pot ser reconeguda com a primera demostració de l'art (allò que és diferent i es guarda com a preciós). De seguida, s'erigeix com una mena de divinitat a adorar. Perquè sembla donar la raó a tot el que pregunten els humans. Tot, sense paraules. Sempre dialogant, d'un a un, amb aquest tòtem que els convoca i que, mica en mica, van orquestrant-ne un discurs. La força que agafa aquest element quasi subjuga la voluntat dels que l'envolten. Fins que, gràcies a moments lúcids d'un pensament crític, es comença a relativitzar, a qüestionar. És llavors quan apareixen, per tots els racons de l'escena, exemples similars que no han tingut aquesta veneració inicial. El càntir és l'exercici sublim. D'ell en brolla l'aigua beneïda, que purifica, que és compartida. Que és alliberadora. Però és finita a diferència de la font de Bajau i en comptes d'afrontar l'evidència es pretén emular, una altra vegada a una mena de conceptualitat falsejada que provoca el riure dels espectadors, però que té un punt de desesperació, d'autoengany dolorós. El viatge que es fa amb aquesta peça d'Intims és molt gran. Amb moments de complicitat, sobretot quan desenvolupen el que seria el seu himne primigeni (una mena de salm religiós per venerar el seu monolit). íntims sempre ha tngut un olfacte especial per apropar-se a l'ombra de direccions molt personals. Ara ho han fet de David Climent, un dels membres de Loscorderos.sl (Afasians). juguen amb la contundència i un surrealisme extrem. Íntims Produccions insisteix en sembrar el seu propi llenguatge dramatúrgic. Després d'haver recolzat amb la paraula en els primers treballs d'El lloc, Wasted i Pool (no water), va llançar-se al buit a Fira Tàrrega amb Èter brota. Sorprèn que aquella peça (amb una instal·lació final de follets en una mena de paradís de conte) hagi tingut tant poca vida. En tot cas, ara hi tornen com a companyia resident a la Sala Beckett amb aquest treball, novament surrealista, que navega pel mim, el cant a cappella, i un joc impresionant de llums i de fums amb un desplegament de moviment final. És un paratge a un teatre de l'absurd, que fuig del llenguatge. Com Samuel Beckett, amb aquell SAM d'El Nacional No Ens Vol, al Versus Teatre (2006). Aquest treball d'Intims mostra com tot i formar part d'una companyia i mantneir uns referents estètics similars, tenen diferents maneres de presentar-se a escena. El moviment final, volgudament patètic està tenyit de texturtes que grinyolen. No pot ser idèntc perquè no controlen el moviment i no poden allisar-lo com farien uns ballrins de contmeporània. Potser és bo que siguin tant diferents però llavors els hagués ajudat que, dins de cada actor hi hagués un personatge tipus, am els seus tòpics, els seus moviments repetitius que ajudessin a identificar-lo davant del públic. El treball que fa la companyia té moments sublims tot i que desconcerta per aquest desequilibri final. sempre, això sí, hi ha una intensa voluntat d'exposar-se honestament i e connectar amb el públic (encara que un teló o una malla faci de quarta paret física). El càntir, un element ben rural del tros lleidetà (d'on provenen i reivindiquen) és un preciós símbol de l'evolució humana. Fa angúnia que l'arraconem a l'estanteria com una raresa arqueològica, quan ens defineix com a mediterranis com el porró, el fuet i el pà amb tomaquet. Els íntims van dominant els tempos sense la paraula. S'augura una tercera aventura, ja definitiva, en aquest nou replà dramaturgic d'una companyia inquieta, honesta i generosa.