El teatre de l’absurd va fer un dels primer trencaments formals amb la trama arran del teatre de l’absurd. Ionesco reaccionava, així, a una societat desorientada, encara en shock per la crueltat de la II Guerra Mundial i l’extermini nazi. Aquells personatges perduts, que s’agafen a les convencions socials més hipòcrites (La cantant calba) i que s’amaguen per por a ser víctimes (Les cadires) tornen en aquest Deliri a dos. Una parella que ho tem tot i que es distreu, mentre ressonen les bombes fora, discutint si les tortugues i els cargols són una mateixa espècie. En realitat, ells els envegen, perquè voldrien sortir del seu cau i, només en cas d’amenaça, cloure’s dins de la closca. (o amortits dins del matalàs enrotllat). Montse Puga i Òscar Intente són els dos personatges que malden per viure sota una manta, però que són incapaços de sortir ni de corregir una vida que, cada cop, és menys humana. L’entrega dels actors és tant lúdica com inqüestionable però hi falta un punt de vista a la posada en escena, una aportació contemporània que redueixi la distància del text amb els espectadors d’avui i aquí.

Avui, lel teatre postdramàtic ja ha destruït, fins i tot la concepció de personatges. L’actor, en qualsevol moment es desempallega de la màscara del personatge i interpel·la al públic. O als seus companys d’escena. O a ell mateix. L’absurd, com a revolució, ha quedat mig segle enrere. Probablement, es pot fer un Ionesco (i es bo que se’n facin) però tensant-lo amb ressorts contemporanis. Que mostrin un absurd molt més desesperat. Aquest món arrassat per l’home, s’ha anat tenyint en muntatges com Els dies feliços de Beckett, o Fando y Lis d’Arrabal. Recentment, a l’Akadèmia també es va poder veure Yes, potser, d’Albert Tola i, a FiraTàrrega, The Tzpar (L’espera) de Lali Álvarez. Són móns en què hi ha una trama d’intuïcions i uns personatges. Com aquell descarnat Blasted de Sarah Kane.  

L’humor, deia Ionesco, era necessari per superar quadres ben tràgics. També ho és per glaçar el somriure de l’espectador i sacsejar-li. A Deliri a dos, amb un espai  conceptual preciós,  el darrer llum il·lumina l’esquena d’una nadó (a ulls dels personatges) a la finestra, recolzat a l’escala. Es troba en el lloc més vulnerable però també en l’únic racó on poder conèixer la realitat del que passa,portes enfora. El ninot, però, es queda mirant a l’interior de la cambra. Incapaç d’entendre ni d’assumir el risc d’estar-se en aquell lloc de vigia.