De Nao Albet i Marcel Borràs

L’amistat és un bé molt preuat que perquè sigui duradora ha de transcendir egos. No és fàcil. I ho és encara menys si aquesta es dona en un context com és l’artístic. Gairebé 20 anys enrere aquests dos vailets es van conèixer. Ara, després de nou muntatges, han decidit separar-se i ens ho expliquen a escena. Sembla que la batalla d’egos ha fet forat en la relació. Però tots sabem quans ens seiem a la butaca que tot plegat és una pantomima, que tot plegat és l’enèsim engany que ens voldran colar. També sabem, o esperem, que hi hagi molt més que l’escenificació d’una ruptura sentimental i professional del duet. Les expectatives, ai.De Nao Albet i Marcel Borràs és un nou divertimento que han teixit per seguir jugant al joc de la veritat i la ficció teatral. Però aquest cop el material de partida són ells mateixos. Han decidit fer una auto retrospectiva del seu treball, però no analitzant cada peça, sinó com la seva relació s’ha anat teixint i modelant al llarg de cada una d’aquestes obres. Però la farsa ja es fa evident des d’un bon principi quan els dos nois apareixen a l’escenari nu (sols una pantalla en forma de monòlit al fons ens anirà aportant context) i caminen com si fossin dos vellets, mentre al monòlit ens anuncia que estem al 2061. No hi ha encaixada de mans, sinó una marxa enrere. Anem als orígens, de quan es van conèixer. Però abans fan una petita presentació d’alguns dels personatges que voldran donar vida ells mateixos sense masses matisos, des de la seva productora Anabel Labrador fins a la novia del Marcel Borràs, l’Aina Clotet. El diàleg entre els personatges serà constant, seguint la cronologia dels fets o trencant-la des de la metateatralitat. Evidentment que es tracta d’una nova proposta d’autoficció, però la parella artística explora i transcendeix els seus límits. Els dos col·legues, separats per una línia de esparadrap, aniran recreant diverses escenes del passat on explicaran anècdotes de les obres de teatre amb una creixent mala llet. A vegades les faran conjuntament, però les pulles mútues cada cop es faran més feridores. De fet, hi ha moments en que abandonen el record per anar directe a l’enfrontament verbal. Talment com si fos una “roast battle” descobreixen aquells aspectes de la personalitat de l’altre més desagradables. Tot i que també hi ha moments per l’ensabonada, com quan es despullen. Ensabonada, però, amb un cert gust a sarcasme.De fons, el monòlit no sols mostra algunes fotos dels projectes escènics que han creat. De tant en quan, apareixen missatges on comparen les situacions que passen amb les que han passat altres filòsofs històrics. Bromes molt del seu estil, el joc amb l’art, la filosofia i la història sempre ha estat marca de la casa.La tensió escala i finalment decideixen separar-se. Abans però gesten una última obra, la que estem veient. En aquest punt, i després d’un enfrontament excessivament freudià, ambdós artistes acorden separar-se, però a últim moment hi ha un gir inesperat que els fa desdir de les seves paraules. Cap sorpresa. Si hem de veure’ls de vells, com han aparegut a l’inici de la funció, ja suposem que la seva carrera no s’acaba aquí. Així doncs l’artifici de la separació queda desmuntat i entrem a una nova dimensió: recrear possibles escenaris futurs, nous projectes, noves batusses i com a partir del Nao i el Marcel que ens han volgut colar, ens dibuixen dos personatges que van més enllà, més dèspotes, més violents, més sols, mes egoistes.  És aquí quan, tot i un inici delirant, on s’inclou uns 20 alumnes que aniran fent construccions humanes per tal d’entronitzar o emmarcar els dos personatges, quan la cosa va cap avall. Hi ha escenes que es fan excessivament llargues, sobretot les que volen ser més dramàtiques i hom comença a tenir la percepció de que s’està allargant la conya autoreferencial. La batalla per omplir l’ego arriba al seu zenit al final quan, després del retrobament, sent ja vells, demanen al públic que votin quin dels dos prefereixen que mori. Val a dir que ni la meitat de la platea va voler votar per uns o altres. Se’n poden fer múltiples interpretacions d’aquest gest. Tant se val. La nit va ser d’ells dos, tot i que ja se sap que les nits d’estrena...Un cop finalitzat el fals comiat i amb l’epitafi en el monòlit, cal preguntar-nos si aquell fantàstic exercici metateatral, autoficcionat, on, com sempre, juguen amb la veritat i la ficció, ha agradat a la majoria dels assistents per coneixença i estima de la trajectòria dels dos antics “enfant terribles”, i si el públic no hagués vist prèviament cap altre muntatge del duet, ho entendria tant i seria tant entusiasta con ho som els qui en som fans. Perills de ser tan autoreferencial.

S’ha acabat el bròquil! Si voleu tornar a gaudir d’ells com ho heu fet des que fa una quinzena d’anys van irrompre a l’escena teatral catalana per tal de convertir-se en els seus veritables “enfants terribles” sent encara gairebé infants de debò, ja cal que espavileu: és ara o mai. El Nao i en Marcel han arribat a la conclusió que ja n’estan una mica o massa  tips l’un de l’altre, i que el millor que poden fer és separar-se  i deixar de formar parella artística. Al cap i a la fi ( i deixant de banda l’aposta per l’eternitat de The Rolling Stones) fins i tot  la majoria de grans bandes de la història del rock han partit peres , trencant alhora sovint amistats nascudes a la preadolescència , molt abans d’arribar a celebrar el seu quinzè aniversari. Doncs tampoc és cosa de demanar-los a ells, que d’alguna forma han estat també quelcom semblant a les juvenils estrelles del rock del nostre teatre amb talentós  tarannà lúdicament gamberro , que segueixin tirant de la corda creativa comú quan ja no es veuen amb forces ni amb ganes per fer-ho. Sense falsa modèstia ( amb un currículum com el seu està fora de lloc anar de modestos per la vida) , tots dos reconeixen que “amb la nostra absència, el panorama teatral serà una mica menys ric i estimulant”, per afegir tot seguit “però la intensitat d’aquests últims anys ha malmès la nostra relació fins a límits insuportables”.Però com tampoc es tractava de dissoldre el tàndem així com així i sense donar més explicacions, i com tenen molt clar que també ells “es deuen al seu públic” ( per dir-ho com ho han dit des de sempre fins les més cèlebres reines de la copla) , han decidit oficialitzar la separació tot oferint-nos un espectacle de comiat a l’altura de les circumstàncies. És a dir: un espectacle de comiat capaç de tirar pel dret a l’hora d’exposar tots els ets i uts d’aquesta separació, tot revisant els dalts i els baixos d’un vincle professional i emocional que ha anat sempre de la mà de l’intens vincle d’amistat que els ha unit gairebé des del dia que es van conèixer. D’altres creadors, arribada l’hora dels adéus (quelcom que no vol dir que passats quatre dies no  estiguin ja planejant el seu retorn)  , opten per l’espectacle antològic farcit amb els  més grans moments de tota una trajectòria. Però tal i com ho veuen el Nao i en Marcel , posar-te en pla antològic quan tot just has entrat en la trentena, està una mica fora de lloc. Així doncs ells  han optat per endinsar-se de ple pels camins de l’autoficció, que sense ser un invent contemporani, ara estan més transitats del que mai abans ho havien estat. I certament, amb tanta autoficció circulant pel món, cal inferir que hi ha també molt d’ego personal que ha decidit treure’s la mascareta, i convertir-se en el centre de l’univers creatiu tot prescindint ja d’una vegada de personatges que emmascaren la personalitat del creador. L’autoficció convida a anar tota l’estona a cara descoberta, tant quan et deixa anar apunts , noms i situacions més o menys directament inspirats en situacions reals, com quan tira mà de la inventiva purament fictícia . Tal i com ells mateixos afirmen, El Nao i en Marcel saben que l’ego és l’essència de tota relació. Quan els egos volen ocupar l’escenari amb caràcter de grans protagonistes, la col·lisió i el deteriorament dels vincles  semblen estar garantits. I com passa a les millors parelles, el desgast porta a que allò que abans et feia tanta gràcia de l’altre, et comenci a semblar un tret seu del tot insofrible. Han arribat també ells fins a aquest irreversible punt?Donant per consumada la separació ( després ja vindrà el moment de resseguir el camí que a portat cap a ella), Albet i Borràs ( l’ordre alfabètic li dona al Nao una prioritat que també serà objecte d’anàlisi) inicien el seu nou i últim  (què potser no us ho creieu?) espectacle tot especulant com seria una trobada de tots dos quan portessin un quart de segle sense haver-se vist les cares, i els seus cossos estiguessin ja patint les xacres de l’edat. Però ben aviat  tots dos tornen cap el present (encara que aquest tampoc estigui del tot exempt de xacres juvenils)  per tal de reconstruir en forma de flashback moments clau de la relació, airejar unes quantes intimitats i uns quants draps bruts  , i elaborar un llistat en el qual cadascú reveli allò que més el treu de polleguera de l’altre. Una cinta adhesiva ha delimitat ben clarament els espais individuals que els hi pertanyen . I com ara les coses estan com estan i la sinceritat “destroyer” s’imposa a tot , només quan tots dos decideixin que l’escenificació així ho exigeix, podran saltar-se el límit marcat per la cinta. Com veieu tot plegat resulta ben seriós. Encara que ells, servint-se dels recursos que sempre han manejat tan hàbilment, sàpiguen extreure diversió del seu drama personal, i provocar-nos un grapar de somriures i alguna que altra rialla amb les seves picabaralles , lluites d’egos, reconstruccions de moments impagables viscuts en companyia , i escenificació de figures fonamentals de la seva existència que no necessiten trepitjar l’escenari per tal d’estar sempre presents en ell. Tot i que en aquest sentit el tàndem ens tingui reservada una ben notable sorpresa , convertida en un del moments més memorables de la proposta. El cas és que entre petons materns i cleques paternes, la ben eixerida autoficció del Nao i en Marcel no renuncia tampoc a plantejar perspectives de futur que agafen dimensions operístiques (de debò, no ho dic en pla metafòric) , com podreu comprovar tot gaudint d’aquest comiat . Un comiat que, segons com te’l miris, pot ser vist també com una trobada catàrtica , ves a saber tu si capaç de regenerar vincles que s’estaven esgotant , i donar-los nova marxa. Cadascú de vosaltres, espectadors, espectadores i espectadoris, és molt lliure d’extreure la conclusió que més li vingui de gust, perquè els integrants del tàndem -que encara que actuï en solitari, es permet també el luxe d’incloure uns quants convidats a l’hora d’oferir classes magistrals destinades a perpetuar el seu art - no es mostra disposat a baixar del burro, i insisteix que això és una separació de les de debò. Per si de cas, jo de vosaltres  no em perdria l’oportunitat (sigui o no l’última) de tornar a comprovar que el nivell creatiu d’aquests dos, continua resultant irresistible... i , de moment, insubstituïble. 

La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs.El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa.La performance, que va deixar en la incògnita la majoria dels periodistes, podria haver format part d'una de les peces del trencaclosques del muntatge «De Nao Albet a Marcel Borràs». No hi hauria fet cap nosa, tot i que, a l'escenari, la relació entre els dos protagonistes sembla, d'entrada, més cordial, gairebé com la que han tingut sempre des del 2007 quan van fer plegats el primer espectacle. Han passat setze anys i ara diuen que no en faran cap més junts. Que pleguen. No hi ha tovallola per escenificar-ho. Els seus interessos s'han diversificat. Tenir parella, tenir una filla, fer-se grans... els ha passat factura. Mentrestant, però, resistiran un mes al Teatre Nacional de Catalunya, compliran amb la gira que tinguin compromesa amb aquest muntatge i fins i tot exportaran el seu punt i final a Espanya. El futur, chi lo sa.El muntatge pot semblar un repàs antològic dels espectacles que el duet ha fet durant aquests últims quinze anys. Ho pot semblar, però és alguna cosa més. És una mirada al melic de cadascú i també la mirada al melic de l'un que hi fa l'altre fins a fer-se i buscar-se les pessigolles i esclatar. ¿Si ho han fet figures cèlebres de les arts i les lletres, parelles que no es podien ni veure de lluny, per que no ho poden fer també ells? Recordi's només com a exemple, la batussa entre Van Gogh i Paul Gauguin o les picabaralles entre Charles Baudelaire i Gustave Flaubert entre moltes altres parelles de creadors coetanis. Nao Albet i Marcel Borràs s'encarreguen d'informar els espectadors de cadascuna d'aquestes desavinences universals amb uns textos projectats al fons (en un antipàtic suport de pantalla de mòbil vertical, d'aquell que les televisions detesten però que no s'estan de fer servir perquè la informació avui és de qui la té al mòbil, en vertical, això sí).Els retrets entre Albet i Borràs van des de secrets d'infància i adolescència fins a relacions familiars. Des de les primeres sortides de gira fins a gires més professionals. D'experiències en teatres de tercer ordre fins a festivals internacionals i residències de creadors. Des d'hàbits, costums i maneres de pensar als principis ocults de cadascú. Es tracta, al cap i la fi, d'una lluita d'egos, uns egos que no amaguen que tenen l'un i l'altre i que són, en definitiva, el pistó que ha encès la metxa de la presumpta i imminent separació. Nao Albet i Marcel Borràs fan un exercici teatral enquadrat en una pista de ring, amb cinta blanca de separació al mig i una taula de control a cada banda. Una pista de ring de cambra fosca que va del monòleg al diàleg, del diàleg a l'intercanvi de personatges (l'Aina [Clotet], la parella de Marcel Borràs, la Jana, la filla dels dos, el pare d'un, la mare de l'altre...). Hi ha demostració actoral, gest, mim, ironia, humor i despullament d'ànima i de cos per demostrar amb fets que sempre hi ha un ou que penja més que un altre. Hi ha també bufetada paterna i petonàs amb llengua matern. El yin i el yang de la fecundació de l'ego dels dos protagonistes i amics de tota la vida —¿o millor, potser, dir-ne antagonistes de tota la vida?— i el yin i el yang també de tota la humanitat.I hi ha una sorpresa que Nao Albet i Marcel Borràs amaguen fins al final: no estan tan sols com havien volgut fer creure. Catorze figurants, presumptes alumnes seus arribats a la vellesa, més el pare i la mare, acaben fent un muntatge de grans dimensions pel que fa a intèrprets, només sostenible quan es tenen molts anys a l'esquena i s'ha arribat a l'any 2061 sense que la societat artística hagi avançat gaire ni en nous pressupòsits ni en noves tendències ni en la revolta del món del teatre ni tampoc en el món dels egos. Un futur, si és així, tristot i desesperançador que no té remei ni amb un duel a trets amb armilla antibales. (...)