De Mensheid (La humanitat)

L’ésser humà ha sigut estafat. És el que sosté Arnon Grunberg al seu llibre Praise of mankind (Alabança de la humanitat) i el punt de partida de la nova producció de Josse de Pauw, De Mensheid. L’avantguardista director i actor belga, que ja va visitar el Temporada Alta amb el seu triomfal espectacle de diàleg amb el jazz An old Monk, desgrana les línies mestres d’un text pletòric de surrealista ironia. Aquí s’acompanya del mateix escriptor, la soprano Claron McFadden  i el pianista Kris Defoort. El muntatge va obrir al Canal de Salt el cicle Connexió Flandes, que comptarà també amb la presència d’Alain Platel i Guy Cassiers. Mark Schaevers ha adaptat l’obra de Grunberg  per posar-la al servei d’un divertit i suggerent espectacle en què es desemmascara tot el que és il·lusori de l’ésser humà, però mantenint l’adhesió a l’espècie. «Som grans pensadors. Hem inventat l’economia, el microones, la fraternitat, el rellotge de cucut, el jersei de llana, la igualtat i fins i tot la Creu Roja». El text de Grunberg sona convincent en la veu de De Pauw, en el seu rol de l’actor que defensa davant un tribunal l’exoneració d’una humanitat maltractada durant segles. «És cobdiciosa, lasciva, violenta i covarda, però pot considerar-se en la seva defensa que no sap fer res més», diu en el seu relat.   La part ambigua del nostre interior i l’enfrontament amb tantes visions pessimistes sobre l’home apareixen en aquest muntatge, que comença amb una sublim interpretació de McFadden de Sweeter than roses de Henry Purcell, a manera d’himne de la felicitat. Aquest hilarant fons musical perfuma el monòleg que recita De Pauw. Mentrestant, Grunberg s’exercita en una màquina de rem fins que el brillant monòleg s’interromp per donar pas a les improvisacions de la cantant i el pianista.   L’escriptor acabarà sortint del seu mutisme per qüestionar el treball de l’actor i el dels seus propis textos i es barrejarà amb el públic repartint caramels per buscar la seva complicitat. De Pauw cedirà el protagonisme a un Grunberg de gran vis còmica i el substituirà en la màquina fins a desaparèixer en la foscor. Una metàfora que suggereix que a l’ésser humà li toca sempre remar per superar la dificultat en què situen les seves pròpies contradiccions.