Les últimes notes que va sentir el Palau de la Música aans del confinament del mes de març va ser l’assaig general d’aquest concert. El Grc ha permès que es produeixi aquest bateig amb el públic. El concert d’uns 40 minuts de durada adreçats al públic familiar s’ha transformat en una actuació a la nit, amb la introducció sempre amena i empàtica de Ramon Gené.

La xerrada, que barreja des de referències personals (com ara la broma de confondre el públic amb Elton John) a moltes de biogràfiques (quina mussa tant magnètica deuria ser Alma Mahler) incloïa també estratègies musicals del compositor, per aconseguir transformar la música més popular i infantil, o de taverna a, a endinsar-la en una profunditat quasi psicològica. Mahler (1860-1911) era fill del seu temps, de bategar freudià i brillantor vienesa. Aquestes referències musicals i bibliogràfiques són bones per enllaçar millor el daurat de les corbates i elàstics i dels cubs amb sorpresa, que evoquen a l’univers de Gustav Klimt.

Pel que fa a l’actuació, Pedro Pardo (director musical entusiasta) ha mirat de condensar la brillantor simfònica del compositor en vuit intèrprets. L’orgue del Palau dóna la dimensió d’au fènix arrencant el vol prò és utilitzat molt poc. La majoria de l’acció succeeix a les escales de l’escenari, enmig del paradís wagnerià i el bosc romàntic de la sala. Els musics s’atreveixen amb tot: a més de tocar els seus instruments, canten amb una preciosa variació pèr escales musicals i satreviexen a ballar i a moure’s juganers i comunicatius amb el públic. Ara, el que atrapa amb més força és l’entrada de la figura des del fons de plata, com si fos l’ombra d’Alma. La posada en escena és minimalista (el que estalvia sobreactuació dels músics) però no té el joc descarat d’altres propostes musicals com Hop!era dirigit per Toni Albà i Jordi Purtí; o Troia, una veritable odissea de Cor de teatre; o Desconcerto, amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà; o Troppe Arie. També és cert que per poder atrevir-se a donar una dramatúrgia còmica o èpica (segons el cas) cal una llarga investigació a la sala d’assaig.

L’espectacle, programat a la nit per evitar que la llum natural pertorbi el disseny lumínic, és antagònic al subtítol de l’espectacle (De la foscor a la llum) però la música distribuida amb ofici dóna un ritme i una varietat que ensenya la capacitat meravellosa d’un compositor com Mahler. Que no va triomfar com a autor en la seva joventut i va reciclar-se durant bona part de la vida en director d’orquestra. I que gastava una mala baba, que possiblement, deuria fer poc aconsellable mantenir-hi llargues converses. Poca gent té la potència enigmàtica d’Alma…