Malgrat les anul·lacions de darrera hora que van fer caure del cartell noms importants, com ara el d’Isabella Boylston o Francesca Hayward, la Ibstage Star Gala d’aquest 2024 va acollir al Gran Teatre del Liceu un estol de ballarins excel·lents que van brodar una nit de dansa del més alt nivell. A la primera de les funcions, dissabte 31 d’agost, van destacar sobretot les parelles formades per Mayara Magri i Matthew Ball (Principals del Royal Ballet), amb una coreografia neoclàssica el mateix Matthew Ball, To & Fro, i Nicoletta Mani (Étoile del Teatro della Scala) i Timofej Andrijashenko (Primer Ballarí del Teatro della Scala) a Caravaggio amb una coreografia de Mauro Bigonetti d’una plasticitat impactant, que acaba apoteòsicament amb la cama de la ballarina alçada recolzant la punta al pit d’ell sota un raig de llum. També van ser molt aplaudida la parella que va tancar la Gala en clau de clàssic: Madeline Woo i Kentaro Mitsumori (primers ballarins del Ballet Real Suec). Madeline Woo va encarnar el cigne negre en la variació d’El llac dels cignes amb un domini tècnic i una interpretació elèctrica pròpia d’una diva de la dansa. 

Una de les peces més singulars de la gala —que hauria d’haver anat acompanyada d’una explicació en el programa—, va ser l’actuació d’Angeles Lacalle, ni més ni menys que una ex ballarina de la l’antiga companyia del Gran Teatre del Liceu en un duo amb David García del Ballet de Catalunya: La carícia del temps, coreografiada per ells mateixos amb música de Leo Ferré. Es tracta d’una peça expressiva en què Lacalle demostra que la dansa no és només una qüestió física (encara que no ho sembli, passa la seixantena) sinó interior, d’interpretació musical. Com a contrapunt, l’energia fresca i despreocupada però, segons com, sense gruix, de la jove parella que va fer les variacions de Talisman, Shugyla Adepkhan i Yerkin Rakhmatullayev (primers ballarins de l’Ópera Nacional de Kazajistán).  Yerkin Rakhmatullayev va executar amb una finor tècnica uns salts enrevessats i vertiginosos com si res. El seu manège de grand-jetés va ser de deu, però a nivell interpretatiu, justament, no transmetia aquesta “carícia del temps” de l’altra peça esmentada.

Diferents generacions, doncs, en aquesta gala que, insisteixo, malgrat aquestes absències no va ser deslluïda, i que va permetre també gaudir de figures com ara l’excel·lent ballarí brasiler Victor Caixeta (Principal del Dutch National Ballet d’Amsterdam), que va interpretar amb elegància i potència la variació d’El Corsari.