Finalment, Salvador Sunyer i el Festival Temporada Alta s’han
sortit amb la seva: aconseguir que Krystian Lupa dirigeixi actors catalans. I cal
agrair-los-ho, perquè el resultat és francament bo, molt bo.

L’aliança Thomas Bernhard – Krystian Lupa sempre ha
funcionat, Ritter, Dene, Vos
(Temporada Alta, 2006 i 2010), El forn de
calç (TA 2007) o Tala (TA 2014),
en són una bona prova. Bernhard posa el text en primer terme, un text que ha
d’arribar net, sense artifici… perquè, per a ell, el teatre és per ser escoltat; la
paraula n’és la base i l’actor qui ens l’ha de fer arribar, sentir, viure… Un
concepte proper al del director polonès, amant del mot clar i la pausa llarga, dels
silencis carregats d’intencions, de revestir la brutalitat amb la calma més
violenta…  que convergeixen en el
virtuós naturalisme amb què Lupa vesteix tots els seus muntatges; un
naturalisme que du, per descomptat, el seu segell i al qual pocs dels nostres
intèrprets hi estan gaire avesats. Pep Cruz, Mercè Arànega i Marta Angelat han
assumit el repte i no només l’han superat sinó que es converteixen en uns molt
bons intèrprets “lupians”; especialment Mercè Arànega, senzillament magnífica.

Davant la jubilació,
un dels textos més crítics de l’autor austríac, parteix d’un fet real
–l’anomenat cas Filbinger– per atacar amb virulència la complaent “submissió”
–adhesió, en molts casos– que una bona part de la societat –especialment, la
seva– va mostrar cap al nacionalsocialisme. Bernhard hi aboca una visió agra –i malauradament profètica
si tenim en compte l’auge que aquesta ideologia pren actualment a gran part
d’Europa– en què també se senten ressons del memorable Ritter, Dene, Vos, amb el qual manté paral·lelismes evidents.

Tres personatges tancats dins l’atmosfera densa i resclosida
d’una sala menjador tan decadent i decrèpita com els seus estadants: Rudolf,
Vera i Clara, tres germans units per un passat tan fosc com miserable al qual
semblen condemnats i en què l’element masculí esdevé generador i desencadenant del
conflicte.

Som a 7 d’octubre: Vera planxa i parla –o millor dit,
monologa– amb la seva germana Clara, asseguda en una cadira de rodes a
conseqüència de l’impacte d’una bomba que va caure a l’escola. De tant en tant
li torna resposta, però només per mostrar-li el seu desacord i un punt de vista
antagònic. Esperen Rudolf –president de l’Audiència Nacional a punt de
jubilar-se– per celebrar, sense remor i amb les persianes abaixades perquè
ningú no se n’adoni, l’aniversari del seu idolatrat Himmler, a qui Rudolf va conèixer quan l’actual jutge comandava un camp d’extermini. És un ritu anual, aquest cop
sense convidats, que sol desembocar en finals humiliants i inesperats.

Sota la muda i obligada presència de Clara –testimoni tan
lúcid com inofensiu a causa de la seva minusvalidesa–, Rudolf i Vera reviuen un
passat que enyoren i anhelen veure ressorgir. Perquè hi creuen, perquè llavors la
gent era amable i culta, perquè hi van ser feliços i, en definitiva, perquè tot
plegat era l’estat “natural” de les coses… Un convenciment immunitzador que
els permet viure la seva immoralitat sense cap mena de complexes ni sentiments
de culpabilitat. I això és el que encara fa més por.