Daurrodó

Quins són els llocs de comfort de Joan Baixas? Siguin els que siguin, és evident que aquest artista (ara amb la mirada revolucionada de Cildo Meireles) en fuig tant com pot. Necessita trobar-se en una mena d'abisme; exposar-se al públic amb la incertesa del text, procurant construir la firma en el mateix moment que la presenta a escena. Necessita que tot flueixi. Però, la seva mirada adulta, reflexiva, vaitjada i consensuada, aporta un contingut de fons  suggerent i engrescador. Avui és possible trobar encara el prat sota de les llambordes, per més aslfat que hi hagi sobre dels carrers. El surrealisme serveix per fer de mirall de les actituds rutinàries, absurdes, de la civilització oocidental, d'avui. Ell, contemplant-ho des de l'altra riba se n'adona i ho retrata. Els vestits d'Antoni Miró serveixen per construir uns personatges obscurs, que caminen amb la corbata i la jaqueta posada del revés. No hi ha un sentit comú que agermani. Però, davant d'aquest quadre que podria resultar frustrant (avui la dramatúrgia dels joves dramaturgs remarca un desencís lúcid poc usual en les generacions que haurien d'insuflar il·lusió) Meireles i Baixas exploten en un món fantàstic, oníric, de follets capaços d'empresonar la sirena del consum i la superficialitat i reivindicar la lletjor si hi ha prou llibertat. Baixas és un avi amb un esperit irreverent, que construeix ànimes arrugant un paper d'embalar i cases. O que narra mentre pinta com a Brindis per Zoé, 2012). És un contador d'històries de sota un baobab, que li agrada generar imatges amb productes de baixa qualitat que serveix contínuament, avui, la societat de consum. Però no és només un gest enginyós, si no, en realitat revela una manera de viure, d'enfrontar les contradiccions vitals i sortir-ne amb un esperit indemne. L'art, el Poder, el diner, l'egoisme, el misteri es donen cita en un espectacle molt obert que convida, finalment, a retratar la grada frontal (en realitat, una mena de mirall d'un mateix) amb unes màscares esperpèntiques que demostren la perversitat de la imatge que ja intuïa en Valle-Inclán. Deixeu-vos amarar, sense entosudir-nos en trobar els finals de tots els camins. Els viaranys són per deixar-los a mitges, per poder gaudir de la llibertat i aprendre de les experiències dels altres. Escoltar i deixar que la canoa porti a la tercera riba del riu, la que no hi és de forma racional.

 No és la primera vegada que Joan Baixas s’acosta a l’univers de grans artistes. El que va ser l’ànima de La Claca ho va fer abans amb Joan Miró i Antonio Saura i ho torna a intentar amb Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948), creador que ha redefinit l’art conceptual i que s’ha implicat en la concepció de Daurrodó . L'imaginatiu i poètic llenguatge teatral del català ha trobat en la dimensió social, política i ètica de l’artista plàstic el terreny adobat per llançar-se a aquesta aventura produïda per Bitó amb la col·laboració del festival Grec i el TNC.  La proposta és tan ambiciosa com irregular en els seus resultats. Hi ha bones idees al servei del desenvolupament de les cinc parts que componen l’espectacle i Baixas no escatima màgia visual, a més d’un bon tractament dels objectes, per aconseguir que l’espectador visqui una experiència sensorial completa. No obstant, el tractament de les diferents històries no sempre manté l’atenció de la mateixa manera. El mateix director introdueix aquesta creació global. Al Víctor, Laura Calvet, Andreu Martínez, Isabel Pla i Xavi Estrada es desdoblen en diferents rols per executar les accions dissenyades a partir de textos de João Guimarães, Franz Kafka i dels dos creadors del muntatge.  Daurrodó juga amb l’efecte sorpresa des del començament. El públic accedeix a la sala on una gran bola es balanceja d’un costat a l’altre, però abans de poder-se acomodar als precintats seients, es veu obligat a fer un recorregut pels passadissos que envolten l’espai central. Allà toparà amb objectes de Meireles i diferents punts en els quals actors del muntatge disserten, entre altres coses, sobre el paper de l’art. Pano da roda és el títol d’aquesta instal·lació, que és la primera de les creacions de Baixas. La dansa, els titelles de diferents mides esbossant imaginatius moviments, l’escombra gegant de la bruixa, les màscares, les projeccions de vídeo, la música –amb peces sonores de Meireles compostes pel seu germà Orson– i el vestuari d’Antoni Miró arrodoneixen el desenvolupament dels nous passatges. Un d’ells, Not to be or not to be, eis a quest ã o , confronta l’espectador amb la seva pròpia imatge per mitjà d’un joc de miralls, encara que un cop superat l’hilarant impacte inicial, la peça es fa reiterativa.  Més entretinguts resulten el còctel d’ Aperitius melierense i l’aconseguida intensitat dramàtica de la narració del conte fantàstic La tercera riba del riu , encara que en aquest espectacle (que estarà al TNC fins al 10 de juliol) són finalment les diferents reaccions del públic les que desenvolupen un paper determinant per valorar-lo en la seva justa dimensió estètica.