Damoclès

”Una societat sense risc és, probablement, un risc per a la societat”, és l’epitafi de Damoclès, de Cirque Inextremiste. Aquest grup que l'any passat va sorprendre amb la disciplina de balança fent servir bombones de butà per impulsar-se (Extrêmités, Trapezi 2024), ara només necessita uns llistons de fusta resistents i públic amb ganes d’intervenir-hi. Es construeix un petit espai inestable en què és cabdal la confiança en l’altre i un punt de sentir-se amenaçat. Tot i el risc de ser demagògica, l’acció demostra com el risc de circ fomenta grups més solidaris i empàtics que la seguretat que, per contra, tracta de garantir la classe política. La confiança de l'artista cap a les persones que s'hi apunten és absoluta. Des de demanar un espectador que li vagi traduint del francès al català (i que aquest versiona l'explicació, com ell vol) i amb les persones que van sortint de la rotllana que s'hi forma (sí que s'exclou als menors amb l'excusa que no hi ha contractada assegurança d'accidents, per a ells). Tot comença amb la pila de fustes al fons de l'escena i només alguns (quatre o cinc taulons) que s'han d'aguantar drets, en vertical, amb persones que estan assegudes a terra. Si els que els subjecten veuen que és prou segur, els que estan al darrere no tenen clar si pot caure en algun moment. És un risc buscat: És aquesta espasa de Damocles que pot caure i tallar el cap quan menys s'ho esperen. Inextremiste força la vulnerabilitat del públic perquè hi hagi una empatia cap als altres i ningú en surti ferit. Els últims 15 minuts, un cop creada i provada una estructura estable que balla, segons els pesos com una balança (amb algunes formes que poden recordar a Terces i Secret de Johan Le Guillerm). Pocs cops una proposta escènica circense té un relat tan clar i contundent. Fuig del bonisme habitual i apel·la a la responsabilitat individual per a garantir una convivència col·lectiva. Lluminós.