És un joc de paraules perillós. Però és que la proposta de Núria Guiu sobre l’univers TikTok ha acabat sent una mena de documental per conèixer com es mouen, què pensen i a què aspiren els tiktokers, un treball que recorda al del col·lectiu Rimini Protokoll (Uncanny valley, Cargo, Urban Nature). Aquesta és la tercera visita de Núria Guiu pel ciberespai amb el ioga, l’antropologia i la dansa més popular després de Likes i Spiritual boyfriends. És el primer cop que ella no entra a l’escenari (bé, fa un cameo com a repartidora a domicili), després dels seus dos monòlegs anteriors. Fa un pas enrere per, en principi, aghafar més perspectiva, més objectivitat. Però si a Rimoni Protokoll se’ls hi demana que no jutgin, que només exposni, a una artista compromesa i amb relat se li demana que hi posi algun filtre per fer créixer el contrast entre la vida quotidiana i aquesta ficció que es viu en la pantalla vertical del telèfon mòbil). Respira el costat fosc de la tecnologia com aquell Aclucalls que es va veure recentment a Dansa Metropolitana.

La reflexió sobre que el TikTok és la nova la dansa popular, el nou folklore del segle XXI, queda més distant. Perquè no està ella per a reforçar-ho. Símplement, els ha citat i ha ordenat material i els seus propis discursos i coreografies, un cúmul de reiteracions, sovint de torsos i músculs vinclant-se al davant de la pantalla. Exposa de la manera més crua l’efecte d’aquesta xarxa social. Que acaba sent bastant transparent i amb més aviat poc discurs moral (entenen que, a major audiència, més possibilitats que et contractin per a promocionar productes, amb total impunitat). El que exposa no agrada perquè no projecta cap qüestionament a un servilisme consumista i de molta exhibició i superficialitat.

Però en les breus converses es destil·len les contradiccions del TikTok: un moviment pot ser considerat pornogràfic si el fa una moia però se’l promociona si el fa un noi? Qui hi ha darrere l’aleatorietat perquè el dispositiu discrimini els tiktokers que preferirà cada usuari? Qui té dret a anul·lar un compte, preventivament, sense un avís preceptiu a la persona que el va obrir? Perquè se censuren algunes imatges sense advertir-ho al seus autors? En aquest Gran Germà d’Orwell hi ha massa discrecionalitat per als que controlen la xarxa i que ningú els coneix. La peça, aparentment naïf, és un cínic retrat a la societat de consum. Guiu no hi diu res, només deixa que el propi medi caigui en les seves contradiccions. No agrada TikTok? N’hi ha prou en desactivar-lo. Guiu el mostra en el seu estat quasi natural sense que cap moralina el sentenciï. És el propi esperit crític de cada ciutadà que el desactivarà. I si no es confia en el sentit crític de la societat, s’és, ja, un agnòstic social.