Si a Carles Porta li queda encara una estona lliure entre crim i crim, li podem suggerir que no es perdi aquest ben reeixit espectacle de la companyia Chévere: tot just  comenci i es presenti a l’escenari una molt qualificada representant del molt distingit cos de la Benemèrita, podrà comprovar que també aquí, se li ha girat feina. Som a una roda de premsa, i aquesta ferma representant de la Guardia Civil es presenta davant els  mitjans per deixar clar d’una vegada per totes que la mort d’Espanya va estar del tot accidental: qui digui el contrari i alimenti determinades  teories de la conspiració que intenten implicar des de cacics locals fins a altes  instàncies de l’Estat, haurà de ser considerat un enemic de la unitat de la pàtria, i si cal, ser investigat com a tal. I d’això, no se n’escaparan  ni els membres d’aquesta companyia teatral gallega que porta ja tres dècades buscant-li les pessigolles als governs locals i/o estatals , i qüestionant els conceptes estructurals dels quals s’alimenta una determinada idea d’Espanya; quelcom que fa practicant una peculiar forma de teatre documental en la qual també hi té cabuda una ironia que , en la present ocasió , arriba a assolir notables nivells de comicitat. En qualsevol cas ( i això sí que no fa riure), com podreu comprovar al llarg de la representació, quan de la unitat pàtria es tracta, tota precaució és poca, i tota actuació dissuasòria i/o repressora està del tot justificada.

I ara, per si de cas algú s’ha quedat amb l’ai al cor, cal tranquil·litzar els ànims: no; no és pas de la mort d’aquesta Espanya que en altres temps va ser definida per un també gallec Caudillo com “una unidad de destino en lo universal”, de la que estem parlant: aquesta altra Espanya segueix gaudint d’una mala bona salut de ferro ( i sovint, actua també amb mà de ferro ). La mort de la qual és parla aquí, és la de l’enginyer de camins José Fernández España, el cotxe del qual es va estimbar a una molt perillosa corba  i va caure per un barranc la plujosa nit del 26 de maig de 1927 . Curiosament ( o potser no tant???) , el seu xofer en va sortir del tot il·lès. Però la mort de l’enginyer, va suposar també la mort del projecte ferroviari en el qual estava treballant, destinat a traçar la variant Sud del ferrocarril Puebla de Sanabria-Ourense, que hagués fet arribar el tren a les zones més poblades de la regió, però que alhora hagués significat un important dany econòmic  pels interessos dels propietaris de terrenys ubicats en aquella zona. L’alternativa, va ser obrir una línia molt més costosa a tots els nivells ( vides humanes incloses ) i molt més inútil, pel que fa la mobilitat de la major part de la població. Segons la versió oficial, el Senyor España feia ben poc que tenia el carnet de conduir , havia begut alguna que altra copa de més, i es va entossudir en posar-se ell davant el volant ,malgrat viatjar acompanyat per un professional del tema. Però pregunteu-li als veïns de la comarca de Verín en la qual va tenir lloc l’accident, tal i com ha han fet els mateixos membres de la companyia: per a la majoria d’ells , la llegenda urbana ( perdó; suposo que en aquest cas cal parlar de llegenda rural) segons la qual España va ser assassinat , continua ben viva, malgrat els gairebé cent anys transcorreguts des d’aquell esdeveniment. I d’altra banda ( i aquesta altra variant no pren força fins que arriba el tram final de l’espectacle, i compta amb la col·laboració del llegendari presentador radiofònic i televisiu Joaquín Soler Serrano) , tampoc queda descartada la possibilitat d’una altra mena de crim tirant a passional: això no ho dic per tal de fer un espoiler ( tot i que ja l’he fet), sinó precisament per proporcionar-li un estímul més a la curiositat criminal de Carles Porta. Durant la transició, Soler Serrano conduïa un programa d’entrevistes titulat “A fondo” pel qual hi van desfilar una enormitat de celebritats nacionals i internacionals pertanyents a tots els àmbits de la vida política i cultural del moment. I entre elles, s’hi va escolar també un testimoni fonamental vinculat al cas que, digui el que digui aquesta Guardia Civil tan ben defensada per Patricia de Lorenzo ( de fet, tant ella com Miguel de Lira defensen de meravella cadascun dels personatges que els hi toca encarnar) , encara en té molt de cas obert.

Què potser de tant en tant, i entre tanta informació ben documentada, s’hi fica de per mig una hàbil ficció molt ben encaixada? A vosaltres us toca dilucidar on es troben els límits. El cert és que, superant de bon tros algunes limitacions que es feien visibles entre el “chapapote” de “N.E.V.E.R.M.O.R.E.”, Xron Chévere i la seva troupe construeixen amb notable intel·ligència i sentit lúdic una proposta excel·lentment articulada . Una proposta en la qual el  gens feixuc discurs polític  viatja en un tren que , saltant-se els cent anys que les separen, sap com connectar les vies d’aquell ferrocarril que mai no va ser, amb les vies d’aquest AVE convertit en emblemàtic símbol d’una Espanya Radial en la qual tots els camins ens porten cap a Madrid, i cap a una idea centralista de l’Estat que no admet cap mena de discussió per part d’aquest mateix Estat. I ho fa utilitzant amb brillant habilitat uns recursos que , de forma ben conscient, en tenen també quelcom de paròdica reproducció dels mecanismes que segueixen aquests espais televisius que fan de l’espectador una mena d’addictiu detectiu aficionat. Però quan pel camí ( o per la via) t’hi trobes el cadàver d’Espanya per culpa d’una mala corba, seguir-li el fil a la investigació, et pot acabar portant no ja a descobrir una ment criminal, sinó ha percebre el sistema organitzatiu de tot un Estat.