AzkonaToloza va abandonar amb Canto mineral la seva documentació sobre els estralls del colonialisme i les vergonyants connexions amb l’aval de la cultura (Extraños mares arden; Tierras del Sud; Teatro Amazonas). Ara, fan un pas més al futur i comproven com la Humanitat no aprèn dels seus errors: s’està preveient el desenvolupament espacial, com durant el Far West americà. Tot i les normatives que parlen d’un tractament respectuós amb l’espai i que sigui per a gaudi universal, es multipliquen les operacions industrials i es venen finques de la lluna (per exemple) quan encara és impossible arribar-hi com a particular. I viure-hi, de cap de les maneres, sense dependre dels enviaments de La Terra.

El seu verbatim és diferent de l’habitual. Ara, han dedicat totes les hipòtesis científiques en el personatge de Valentina K. Això simplifica el relat i li aporta un element lúdic de representació. El divulgador Carl Sagan (Voyager, TNC, 2012) és un referent alabat per a aquesta Valentina. Si Sagan va construir un arxiu sonor per donar a difondre l’existència humana a la Terra durant aquests dos mil·lennis (per ara), ara és Valentina la que escriu un dietari més agònic des de l’espai. Ho fa amb la calma d’un mortal que coneix la seva fi: Després de tanta recerca i desig de progrés espacial decideix aparcar-hi. Com si fos un ermità amb necessitat de contemplar i escoltar.

De fet, aquest ha estat el leit motif en la construcció de Cuerpos celestes. L’acció s’ha concentrat en uns 70 minuts, davant les prop de 120 minuts dels muntatges anteriors. Se’ls nota encara una voluntat de posar moltes veus i opinions que es converteix en una cascada de dades científiques que costen processar. Sí que interessa la seva cosmovisió, tot i que no difereix massa del treball anterior. Des del futur llunyà exposen el futur mitjà a partir de les projeccions que la política i el capitalisme exposen com a futuribles en el nostre present del 2024. Quan una societat imagina un estadi, aquest assoleix el primer camp de realitat.

La construcció de l’espai, ara, ve condicionat pel set televisiu que van construint per a les gravacions audiovisuals de Valentina. Hi ha una ironia constant de fer caricatura al pensament predominant de la societat occidental. I continuant amb uns paràmetres inamovibles no cal ser massa futuròleg per advertir que Houston tornem a tenir un problema.