The followers és una companyia ben jove i fresca que es planteja preguntes, tot jugant a la sala d’assaig i també amb el públic. Amb una sensació d’rt brut, barat, aparentment superficial. Encara amb temps per arribar a la trentena d’edat, creen una ficció de Juana, una nena de 17 anys bona estudiant d’un institut que comença a trencar amb les normes. Per construir el personatge fan servir els seus records personals íntims (tot i entenent que ja són d’una altra promoció escolar), siguin ombres i obsessions com necessitat de gresca fora dels límits legals i raonables. Juguen a fer de criatures calçant-se una disfressa de Hello Kitty (Andrea Monje, després fa de presentadora de teleescombraria); de Bugs Bunny (Pol de la Rosa també fa de la mare desesperada de la protagonista); de la granota Kèrmit (Laura Roqué, que també és la professora hippie) i de Pokémon (Laura Riera que fa de Juana i la que navega per mjors profunditats emocionals). Els Teletubbies sense poder sortir al parc i celebrar el sol cremarien containers, descontroladament, de ràbia? Pokémon, probablement, sí.

Aquesta metarepresentació de la joventut parteix d’una realitat concreta i episódica: les persones de 17 anys, avui, estan limitades per a aquest xute d’adrenalina festiu arran de la Covid i imaginen cap a on pot esclatar aquesta repressió legal. La mirada generacional coincideix amb la posada en escena de La malaltia (probablement, més racional i amb una producció molt més acurada) o en una altra mirada generacional als joves punks en la caiguda del Mur de Berlín, Metalhammer a la Sala Fènix.

Com a Welcome to Siri’s party, la participàció del públic és imprescindible. Cal estar disposat a jugar-hi, a treure’s les vergonyes i confessar birratxeres adolescents, si es dona el cas. La implicació en el joc no és una imposició i, en tot cas, conviden a respondre preguntes com si fos un programa de talk show de tarda des d’una empatia que no es pot defugir i que celebren les troablles dels espectadors més que caritcaturitzar-lo al públic, que no es mou de la platea (mantenint una certa intimitat, probablement gràcies a les imposicions de la pandèmia, de nou).

La companyia utilitza l multillenguatge barrejant català i castellà en el text, i incorporant-hi cançons (divertida lliçó de La Guerra dels 100 anys amb ridícula coreografia i ukelele), de cinema live (retratant-se a elles mateixes o bé fent ús d’un diorama de playmobil i amb la interacció amb el públic. Les escenes s’amunteguen a una velocitat trepidant i no hi ha temps a despistar-se que ja escenifiquen (o recorden, o evoquen) una nova situació, tot en petites càpsules d’una aparent superficialitat fins a acabar amb una resolució tancada. Hi ha el desenllaç de Juana al laboraroti, però sobretot hi ha la confessió cllada amb la mestra i la sentència final (que té una traducció evident en el carrer i les manis arran de l’empresonament de Pablo Hasél): “Creeu monstres per després queixar-vos que destrueixen les nostres ciutats”.