Un viatge a la nostàlgia dels 80 amb la tecnologia espectacular del segle XXI. Aquest espectacle és, en realitat, un concert de les cançons de Mecano versionades i amb un cos de ball nombrós i un desplegament tecnològic brillant, que evoca als shows dels grans concerts en estadis com el Camp Nou o el Sant Jordi. No hi ha ni un fil d’argument, ni de personatges, més que els propis cantants (flirtegen dos membres d’Eufòria, com a cantants en construcció). El concert aspira a situar Mecano al costat dels grans noms pop dels 80 com Tina Turner, Madonna o Queen.

Si els Amics de les Arts s’han atrevit a fer reaitat el seu somni construint el seu musical amb cançons pensades específicament per a aquest objectiu (Pares normals), aquesta obra insisteix en la nostàlgia i no aspira a gaire més. El cert és que els germans Cano sí que han estat inquiets musicalment. José María Cano ha composat l’òpera Luna (1998, versió concert); Nacho Cano ha escrit els musicals A (2010), Malinche (2022, encras en cartell). Ell també va ser l’artífex del muntatge Hoy No Me Puedo Levantar (2005) amb una mínima construcció escènica sobre un grup dels ans 80.

La revisió d’aquest Cruz de navajas, que es vol fer el simpàtic amb un to desenfadat entre cançó i cançó, és fruit d’una recnstrucció del mite dels Mecano. Sonen les músiques icòniques i es passen les tisores per algunes estrofes per donar major agilitat a la peça, aixo sí. Entre el públic, hi ha una certa satisfacció de sentir les cançns de joventut d’una generació però no es prova de fer cap connexió amb la joventut d’avui (que són més crítics amb les refrècies masclistes). Mecano és internacional, però amb la seu a la Madrid de l movida de Tierno Galván. Es veu anacrònic quan l’skyline de l’espectacle són les torres Bankia (conegudes com a les Portes d’Europa) i que la migrada referència catalana sigui la de Dalí (“Y en tu cerebro Gala, Dios y las pesetas./ Buen catalán anacoreta”). S’adreça a un tius de públic molt concret que, possiblement, sigui residual a la Barcelona cosmopolita del segle XXI. Però, cert, ho disfruta, i prova de gravar-ho (tot i la insistència dels acomodadors de sala a no fer fotos).