La companyia Mea Culpa es transmuta amb els joves que els hi agradaria que tot fos segur, cert i satisfactori però en realitat es troben donant pals de cec a l’olla que penja d’un fil. L’adolescència és el moment en què una persona es reconeix a sí mateix i necessita trobar contrasts amb la família i amb els amics i, alhora, disposar d’un espai en què s’hi pugui refugiar, un grup amb el que compartir i tastar experiències. Aquest Cr#sh (tothom pot caure) fa un preciós retrat. És una foto fixa d’una incertesa que no para mai de transformar-se.

Després d’una entrevista amb els joves, el dramaturg Miguel Mas Fiol amb la companyia van ordenar tres tipologies diferents de sensació de caure al buit. Tots tres testimonis de ficció mostren una integritat i i coherència en el pensar i l’actuar però que la realitat els dona un cop a la seva seguretat que els deixen fent tentines. Són tres exemples que procuren abastar ventalls amplis de possibles crisi. Per una banda, hi ha la sensació de cos desproporcionat que costa saber equilibrar i que no respon al canon de bellesa imposats per les modes. Per una altra, hi ha l’angoixa a complir amb els objectius per aconseguir un objectiu concret. Per últim, hi ha les xarxes socials i la necessitat de relacionar-se amb persones desconegudes, que no el rebutgin per la seva homosexualitat. En cada escenari hi ha vàries amenaces i, si es poden superar algunes d’elles, en altres provoca la caiguda. Mea Culpa supera el tema del bullying tot i que és un altre company de viatge constant perquè els tres protagonistes es passen bona part de la seva vida als instituts. L’obra permet que els intèrprets intercanviïn rols en les tres escenes i alternen tant el paper de víctima com el de botxí i, sobretot, el de còmplice. Sense arribar al 1000 likes (en què el públic mateix s’endinsava en la trama en un cas d’assetjar a l’assetjador pel canal de wttsp), hi ha un emmirallament constant entre el que es representa a l’escena i les experiències viscudes dels espectadors.

El treball interpretatiu d’Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró és notable. Per una banda, busquen una empatia directa amb els alumnes (dirigint-se com a intèrprets abans de desplegar els seus protagonistes respectius); per una altra, es despleguen en un drama amb una posada en escena molt física, per moments conceptual i en què ells mateixos van transformant l’espai. Ni tant sols l’escenari respon a una fotografia fixa; tot es mou. També les formes en que s’expressen amb l’audiovisual com un element que acompanya i no arriba a dominar (un dels perills d’aquesta eina). Per moments, sembla que hi hagi uns buits en els canvis d’escena i que el públic estigui distant; res de tot això, la conversa de postfunció confirma que hi havia una atenció màxima i que s’ha entès els culs d’ampolla en què s’ha trobat cada personatge.

El test Course Navette marca pujades i baixades en el ritme, transformacions contínues en el podi virtual. Mea Culpa ha aconseguit retratar la volatilitat de l’adolescència plantant el trípode de la càmera en el mateix terreny inestable per on ells trepitgen. El paisatge de l’horitzó, panoràmic, potser està quiet, però és impossible validar-ho des del terratrèmol de la construcció de la persona. L’obra respira molt bé amb la sessió amb alumnes. Els adults estan fora i s’ho miren, en tot cas. Ells han d’aportar l’estabilitat, la seguretat cada cop que els fills demanin ajuda, sense projectar els ideals dels pares en el futur del fill que, cada vegada, reclama tenir veu i vot propi.