Les raves tenen mala premsa perquè subverteixen el cànon de l’entreteniment. Com aquella ruta del bakalao valenciana que, tot i l’evident excés de desfasament, es va voler demonitzar per aplacar una festa fora de l’ordre establert, tal i com explicava Jordi Casanovas a Valenciana. Hi ha la música, el descampat i la desprotecció. Una vulnerabilitat que té moments de gaudi però que pot ser una llarga ombra contínua sembrant desconfiança.

El Mercat de les Flors va emergir com a teatre gràcies a la invitació de l’Ajuntament de Barcelona a Peter Brook. Ell, en realitat, va fer una particular rave inesperada en uns antics magatzems de via pública. Ara, el Mercat és l’escenari d’un muntatge en què es representa, a càmera lenta, el comportament de la multitud en una rave. S’intueixen ganes de festa, de despreocupació, ganes de divertir-se a un cost mínim i algunes reaccions primàries de violència (però que queden apuntades, sense degradar cap intèrpret en la representació). Si al Lliure de Gràcia, la proposta familiar de Rave era una divertida gamberrada, ara hi ha una velocitat que no correspon a la festa i que trenca aquest naturalisme. La dansa social esdevé dansa artística a través de la mirada de Gisèle Vienne. Hi ha un relat, una relació de personatges i una festa, quasi un akelarre anàrquic que passa per sobre de les altres preocupacions de seguretat, de poder conèixer en profunditat, arrelar projectes i il·lusions. Tot s’esvaeix com la boira, en una proposta lumínica espectral i preciosa alhora.

Al quadre de la coreògrafa, directora d’escena i artista plàstica franco-austríaca no hi ha Mossos d’Esquadra vigilant l’accés a la festa. Simplement, la festa s’acaba quan els cossos s’esgoten. La coreografia, de noranta minuts, juga a la càmera lenta davant d’una música tecno insistent. Com a espectadors, pot esgotar aquella lentitud però, com a La casa de la fuerza, d’Angélica Liddell, en les repeticions pot emergir la catarsi.