Sergio Blanco és un referent del teatre del jo. Perquè construeix representacions llegides en què barreja la seva intimitat real amb la seva fantasia imaginada. En aquesta peça ficciona (o retransmet) les tres setmanes que va estar, aparentment, a l’Hospital de Sant Pau tractant-se del virus de la Covid. Reconstrueix cronològicament amb la complicitat dels qui (suposadament) van conviure en aquell aïllament. Només l’acompanya un llibre de litografies de Tàpies per poder fugir del silenci i de la por. L’aparició de personal sanitari i de neteja en escena representant els seus propis rols d’aquella escena ficcionada li dóna molta frescor. El diàleg és una contínua partida de preguntes de Blanco i respostes dels professionals. I, d tant en tant, el metge o la infermera treuen targeta groga a la imaginació del dramaturg i el corregeixen (“ni és veritat ni es podrien incinerar cossos en incineradores per a animals”). O el jove del SEM li corregeix que en la seva escapada del cansament d’una jornada maratoniana va veure el carrer buit i va descarregar la tensió, però no hi va aparèixer pas cap cèrvol. En tot cas, la peça és una magnífica oportunitat per aplaudir er molts motius. A Blanco, per haver-nos convidat al viatge; i als sanitaris pr haver-se atrevit a ballar al ritme del dramaturg i per mostra la seva vessant més humana i compromesa dins dels hospitals.

Si en la veritat podria semblar intranscendent si l’heroi preferit és Superman o Batman, al relat de Blanco és imprescindible parlar de l’home ratpenat perquè és aquesta bèstia que, teòricament, podria haver traspassat la malaltia als humans. La mirada sobre la Covid és dolorosa (quan parla de la mort, de donar el telèfon per avisar en cas d’una incidència urgent una persona estimada) però també un punt lúcida. Amb les explicacions dels professionals, molt ben trufada amb un redactat de factura simfònica, es coneix més de la malaltia, i se li treu en certa manera la seva àurea de maleïda: Conèixer ens fa lliures i alhora responsables de les possibles accions inadequades individualment i col·lectivament. Se la mira des de la barrera, als ulls. Es pot fer una radiografia, més poètica que científica, del virus.

El joc de les preguntes i de traçar petits contes en forma d’anècdotes recorda el treball del dramaturg i director Didier Ruiz (2015 com a possibilitat, Trans (més enllà)) o de dramatúrgies de teatre comunitari dirigides per Juan Carlos Martel (Sis personatges, Casting Giuletta). És cert que Didier Ruiz no vol que res quedi fixat en paper, tot es dit i no memoritzat i que Martel construeix un moviment per donar un aire a l’escena, però en totes tres se sent la veu del propi protagonista emplastada en una peça de rellotgeria que marca els quarts i les hores, analíticament. Robert Bernat va jugar també amb la judicatura convidant a què, a partir de la trama de Hamlet, advocats defensors, fiscals i jutges fessin servir les seves eines jurídiques i de discurs per aconseguir la llibertat o la pena de Hamlet (Please continue, Hamlet). La vida professional més obscura passada pel microscopi del teatre aporta una lluminositat extraordinària (si es té el talent de confeccionar un relat coherent i més o menys poètic).

Si l’acció és pràcticament estàtica, sense canvis de llums ni moviments dels intèrprets, les projeccions i la música són un fil panoràmic imprescindible. Les cançons hi aporten l’emoció i també el joc (encadenant estils musicals ben variats i traient a evidenciar una lletra cantada en un tema d’estiu però que, enmmig de la peça, agafa una rellevància que li transcendeix). Pel que fa al vídeo, és una cadena d’imatges, sovint descontextualitzades (què hi té a veure el plànol de la Sagrada Família, o els carnets de soldats en el relat, si mai se cita res de tot això?) És un artilugi que distreu l’espectador mentre el discurs dels personatges va penetrant a la velocitat calmosa que imposa el dramaturg.