Factoria Mascaró ha tornat als orígens amb Cosint cançons. Ballar cançons tradicionals passades pel sedàs d’una guitarra elèctrica, amb el suport d’elements abstractes com un llençol (com si fos el mocador d’A la vora de la mar), dos bastons, testos o uns paraigües poden ser molt més efectius per a la canalla que anteriors decorats molt més ambiciosos que acabaven distanciant-se massa de l’arrel (L’estrella que volia tenir cua). Ara, amb molt menys arriben molt més enllà. La canalla se suma de seguida a aplaudir i seguir coreografies proposades a l’escenari des del ball, i sense necessitat de paraules.

La cançó transita lliure i el moviment l’acompanya dotant-lo de presencialitat, de cos. El mèrit és que, lluny de representar les cançons, en fan un traç molt ampli, que acompanya i que no té necessitat d’aterrar-lo. Sense pretensions, resulta ser molt equilibrat, directe i suggerent per als més petits del col·legi. La tria del repertori convida a un moviment tradicional i a una certa troballa entre les cançons del net amb l’àvia, una cnnexió preciosa que rescta un cantoral dolç de la infància de mitjans a finals del segle XX.