Macarena Recuerda completa la seva trilogia sobe il·lusions òptiques amb aquest treball; el més opac de tots. Després que es jugué a l’engany visual a partir de dos cossos creuant-se les jaquetes del xandall, a Ay ya (Ai Ja!), i que es doblessin parts del cos d’una persona a partir del simple efecte d’un mirall, a The watching machine, ara empaqueta la investigació en aquesta COSA. Intervenir un cos.

L’element principal de recerca són les diverses formes de cartró. Des del tub rígid a l’ondulat que protegeix l’element a embolicar. Sense ni una paraula i, pràcticament circulant invisibles per les estructures que ballen composicions de música clàssica o un auster silenci, Macarena Recuerda (el nom artístic de Lídia González Zoilo) i Maia Villot signen una coreografia dels objectes. Fan un pas més a l’exercici instal·latiu i, amb el seu desordres, van transformant l’escena de castellet (per on emergeixen mans i peus i algun rostre puntual de mirada desconfiada) a un teatrí de mida natural. És un joc divertit, tranquil, còmplice amb el públic que somriu cada postal (sovint executada des del silenci) o travelling (amb la música clàssica de fons, que li dona el ritme del moviment). Guarnides amb unes malles i una jaqueta amb caputxa marronosa (color cartró) quan emergeixen els seus rostres tenen l’aire de follet enutjat, com si algú els hagués desendreçat el magatzem on guarden els regals de Reis d’orient empaquetats.

La mirada externa de Jorge Dutor del muntatge es fa indispensable per poder estudiar la reacció des de platea. entaforades dins de les seves estructures de cartró no poden palpar les sensacions dels espectadors. Un element tant industrial com és el cartró cobreix pràcticament el cos humà. Només, en tot cas, deixa escapat uns peus o unes cuixes (dins d’una estructura que es doblega com si es coronés amb u rostre amb uns ulls enroscats cap endins.

L’Il·lusionisme inicial s’ha perdut però emergeix un paisatge, igualment còmplice. La llum potencia els volums amb les ombres d’un material rugós (com el paper d’envelar que era paisatge a Indestructibles) i que , ara agafa una alçada màgica (com aquell cap de cavall de Mazùt, de fet). La desaparició de les intèrprets (que no de personatges perquè se sap que són aquests follets els que habiten aquell espai) dóna pas a una instal·lació narrativa. No utilitzen el relat com Allí no estamos dels Monte Isla. En tenen prou en empényer cartrons mecànicament però al ritme expert del que empaqueta somnis (el món del consum) en un servei de compra per Internet. No tanquen res. tot és prou opac. Els és innecessari completar-ho amb el precint d’amazon (juguen amb el precint de pintos, en tot cas, per fer rodolar màgics carruatges creuant l’escena. Revolucionen la definició de teatre de Peter Brook (teatre és una persona creuant l’escenari i algú mirant-s’ho). Ara és teatre només el fet que rodoli un cartró de punta a punta. Els espectadors quasi aplaudeixen d’entusiasme insòlit.