La música de Clara Peya beu de la profunditat interior de l’artista. En la seva buidor que diu surar contínuament, necessita escriure allò que li rega pel cap i gravar-ho al mòbil i enviar-li a la seva germana Ariadna… I que ella li respongui que és preciós i que el piano i l’electrònica se sumin a la veu d’altres cantants (si no ho fa la mateixa Clara) per anar recosint, puntada a puntada, el nou disc en forma de vestit. El Teatre Grec ha estat una de les poques oportunitats de veure una Clara Peya íntima en un espai per a dues mil ànimes. Els que vam veure les funcions de Pluja, en què la cantant compartia racó amb Guillem Albà per a un grapat reduït d’espectadors en una grada diminuta sabem que la intensitat de l’art posa la pell de gallina. Aconseguir que unes 2000 persones no tinguessin pressa per seguir un recital carregat de sorpreses amb el mateix món interior és un repte difícil d’aconseguir. Els que seguim la cartellera teatral, més que no pas les dels concerts sabem la conjunció màgica, i tant explosiva (per les propostes valentes) com estable (per la seva ferma continuïtat) és una sorpresa revisitar aquella manera de tocar el piano entre obsessiva i compulsiva (“sempre estic contant”, deia Clara, ahir al Grec), sense un relat dramatúrgic que evoluciona, que gira i que tomba i que denuncia. Evidentment, el caliu del concert en què s’acomiadava a gira de Corsé té una connexió amb el públic molt diferent de la disbauxa de la Ludwig Band de l’any passat (Gràcies per venir). Però la vivència personal d’estar en un moment irrepetible venia a ser el mateix.

Evidentment, Clara Peya és la mateixa de sempre. I aprofita les poques oportunitats que es reserva per adreçar-se a públic (en directe o gravat, probablement com a fórmula per no col·lapsar pels nervis) per clamar la fi de l’agressió israeliana a Palestina (no només a Gaza). I ho fa, no erigint-se en gran pacifista, sinó donant veu als pensaments d’un periodista egipci (d’aquí uns anys, tothom dirà que estava en contra d’aquest genocidi que ja fa més d’un any que s’allarga, impunement). Ariadna i Clara (i viceversa) són Les Impuxibles, un duet que reivindicava un format de musical al 50% entre música i coreografia. Després d’(A)Murs. A love history (2013) que es podia llegir com una proposta interessant puntual, van demostrar continuar treballant amb altres treballs, cada cop més temàtics i amb trama i personatges com Limbo, Aüc, Painball, o la més transparent de totes, Suite TOC Núm.6. A Harakiri reflexionaven sobre el suïcidi; a Caramel sobre les adiccions. Ara, els seus muntatges són per conèixer tots els punts de vista de temes que els preocupen i que mai jutjaran.

Tornem al concert, interpretat com si fos al menjador de casa seva per on van passant veïns de la comunitat a participar-hi. El Corsé (metàfora de l’autoexigència i de la perversitat de les modes socials com ara la dictadura dels cossos normatius, de voler respondre sempre amb declaracions i prohibicions que eviten pensar i debatre) se’l van retirant tots els integrants de la banda: Clara Peya (pianos i sintetitzadors) Aina Zanoguera i Carmen Aciar (veus), Adrià González (teclats i sintetitzadors), Didak Fernández (percussió) i fins i tot les ballarines Júlia Sanz Fernandez (Navaja), Kiko López (Sr W), Valeria Jones (Chicago). Amb un espai amb múltiples tarimes per anar desmanegant les accions i donar-li diferents relleus i punts de tensió (molt ben trobat per una dramatúrgia que signa Ariadna Peya), el colofó el posen les col·laboracions puntuals de Salvador Sobral (potser va quedar massa desprotegit en el seu a cappella final amb un diàleg dolorós amb la ballarina); la potència de Mariona Castillo sortint d’entre el públic mentre el cor feia coixí amb les notes a boca closa; un Albert Pla que, des del xiuxiueig, va aixecar els riures d’una actuació intensa i silenciosa per part del públic, que no voldria perdre’s ni un refilet. Fos d’una càlida Kathy Sey o, sobretot, del comiat amb Sílvia Pérez Cruz (pletòrica Nana para mi).