La
companyia Proyecto Correo fa un salt a l’atemporalitat. imagina una
estafeta ensopida per no rebre missives i quina pot ser la manera de
reactiva-ho. Les preguntes: “Quan fa que no envies una carta
escrita a mà?” o “Quan fa que no reps una carta escrita a
mà?” es plantegen al principi i al final de l’espectacle. El
muntatge garanteix que les respostes variïn, amb un joc màgic i
d’una preciosa sensibilitat. Certament, l’univers del correu és un
pou de nostàlgia que porta a molts viatges. Ho van fer els oligor en
aquell xiuxiueja tLa
máquina de la soledad. També
José Antonio Portillo amb aquell delicat Biblioteca
de cuerdas y nudos.
En clau còmica per a públic familiar podríem evocar Puig
i Fontanals, carters professionals.

L’art
d’enviar i rebre cartes és un misteri que s’ha perdut, avui.
I Correo convida a redescobrir-ho. Ni que sigui
forçat per la dramatúrgia i la suggestió del moment. És un joc
que els permet llegir la correspondència més insòlita (com la d’un
Fidel Castro en edat escolar demanant 10 dòlars al president dels
Estats Units per conèixer com era aquell bitllet). Els hi podria
valdre també la carta que s’endurà un mort de la seva parella en un
dels contes de La dutxa d’Enric Larreula. Els
personatges, que tenen una estranya relació entre ells, evoquen a un
món carregat de cartes, de somnins a repartir. Ben bé com aquelles
persones que reben respostes (mitjançat cartes màgiques en
l’espectacle Les clinck de Les Bianchis. és evident
que el to nostàlgic de Proyecto correu s’adiu molt amb l’escriptura
de caligrafia i l’art d’enganxar el solapa del sobre i el segell amb
la llengua. Amb aquell característic regust a cola. Qui no ho hagi
provat, no sap que és enviar carta (i, sobretot, es perd saber què és esperar-ne
resposta).