Franca Masu té forta personalitat a l’escenari. Sense voler imposar, domina l’espai i els seus moviments de braços captiven l’audiència. Hi ha una expressió concentrada que sap desenvolupar-se sense repetir-se en gestualitat, donant matís a la nota, com acaronant-la. El seu recital, acompanyada al piano, va desgranant poemes dels autors algueresos, principalment. La música evoca a una lírica italiana, amb un cert aire d’espontaneïtat. Si Masu ha musicat els versos per cantar-los posteriorment (com succeeix amb el treball de Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, Espero meravelles) després decideix anar més enllà de la mateixa partitura, regalant improvisacions que refilen més enllà de les notes. La ijmatge del poeta ha passat a ser so i, ella li dóna el valor de poder sobrevolar més enllà de tot. Hi ha una erta connexió amb l’espectador perquè es percep com disfruta a escena i amb els versos al faristol. Senzill, directe, sense cap fil argumental més que el plaer de cantar i de dir de manera rimada imatges evocadores d’ahir d’avui i de sempre.