Marcel Gros és un pallasso d’ofici.
Sap treure el somriure de la canalla amb el moviment i la reiteració
més simple. Però res és mecànic, tot respira una certa ànima.
El seu “contes amagats” és un poema a la imaginació. Els
espectacles d’aquest artista són de cocció molt lenta. Ara que
l’acaba d’estrenar “mundialment” a Igualada, és previsible que vagi afinant els gags, en les pròximes funcions. Les accions i els personatges ja
funcionen, ara cal que agafi ritme i també que se salpebri amb ells
gags lingüístics, marca de la casa. A un plomall, per exemple, “sempre se li veurà el plumero!”: no aprendrà a
dissimular mai, vaja!