Container. Emília Gargot

Vist el dissabte, 6 de novembre de 2021 al Mas Fonollar, de Santa Coloma de Gramenet. Dins de la programació del Festival RBLS de Barcelona.El títol de l'espectacle es refereix, sense cap mena de dubte, al veritable protagonista a l'escenari, que no és altre que un contenidor 'tunejat' que de forma divertida agafa vida i, encara que sigui sense paraules, ens diu moltes coses durant l'espectacle.La base de la trama és la d'un videojoc en directe, que l'actor únic ha de jugar, per a conèixer tots els estadis de l'odi. Des del que ens surt de forma inconscient, de vegades de coses o éssers que ningú ho diria (es pregunta al públic) i com aquest es va alimentant en els nivells següents, fins a ser destructiu.La participació activa d'alguns dels espectadors pot ser divertida de vegades, fins que, com va passar en la funció de Santa Coloma, a un d'ells se'l sotmet a una pressió (agreujada pels watts de potència sonora) que fa que marxi plorant de l'escenari. Cal tenir en compte que molta gent se sent cohibida ja només pel fet de sortir davant de tota la resta. I no és estrany, doncs en el desig de resultar impactant per a una audiència jove, que sembla que ja està de tornada i ha perdut interès per tot el que no siguin les pantalles, ha de modular-se igualment, i decidir com es serveix el conflicte que esclata dalt de l'escena.També resulta curiós com hi ha d'haver, per un sol intèrpret, no menys de 4 persones, en aquest cas ben visibles, portant el comandament, no només de l'objecte inanimat central, sinó també del contacte amb el públic, via whatsapp, al qual s'anima des del principi a no desar els mòbils, sinó a fer-ne ús durant tota l'estona. La conclusió personal d'aquest exercici de veure néixer i créixer l'odi davant dels nostres ulls, és que d'odi només en hi ha un, i tant és exercir-lo en persona com a través de les xarxes socials i mitjans digitals. Es percep una intenció moralitzadora i ètica cap als adolescents (destinataris innegables) a través d'enfrontar-los a la veritable cara d'aquesta emoció bàsica. Per cert, tots utilitzen constantment passamuntanyes de colors, que al adults ens poden recordar rodes de premsa, posem per cas, de l'IRA, i que entenc que signifiquen l'anonimat a les xarxes. Però podria dir-se que cal mesurar com s'envien els missatges, i sobretot la durada d'alguns moments, sobretot del primer tram, fins que entenem de què anirà tot, ja que escurçant-los una mica, quedaria un espectacle més rodó.En certs aspectes, podria recordar els inicis de la Fura, cercant nous camins i vehicles d'expressió, però adaptant-se als joves dels nostres temps, i com no, contribuint a la necessària reflexió sobre cap a on anem. Pot resultar força estimulant quan es trobi el to adient.I per cert, l'actuació vista es va fer a un pati, a l'exterior, amb públic (poc) per 3 costats i a peu pla. Caldrà veure com és en un escenari a la italiana, si és el cas.

Traspassar la mala llet dels jovent en un espectacle en forma de catarsi. Aquest deu ser el repte de Container, una peça que juga amb elements i sorpreses escèniques i interactives que prometen una bona connexió amb el públic més trencador. L'estètica urbana, grafitter, hàbil en gravar-se petites coreografies per passar-la sigui per l'InstaGram o pel TikTok, enrotllat i extrovertit hauria de connectar des de l'arrencada. Però no ho fa. No només amb els més adults (que hi som ben bé per accident, cal admetre-ho!) si no també entre la canalla. Quina explicació hi ha? El primer a fer-se selfies amb rètols insultants és el propi protagonista (un cop el públic ha votat quin nom i personatge desenvoluparà tota l'escena). El seu Fuk Igualada/Vilanova és gratuït, però ajuda a entendre la superficiaitat del quadre. De seguida que comença a sortir gent del públic (que els estira perquè no s'ha creat la química que hauria de generar l'arrencada) els rètols són d'insultar cap a una persona (més o menys concreta) de l'audiècia. Això fa que les reserves dels joves vagin en augment. Ningú vol pillar. I sortir captat pel protagonista suposa posar-se al centre d'una diana en la que no s'hi senten a gust. Les pantalles, el joc que convida a estriar l'odi que tots portem dins, acaba amb una violència explícita. Cert que té tots els números d'estar preparat però, fins i tot aixóí el joc és insultant i ofensiu. Al món d'aquesta canalla de Container només es tracta de menjar pastes colesteròliques, tirar el paper a terra, com un rebel, pintar polles al container i fer passar el ridícul als altres. Així, l'únic odi que es pot generar és per a un muntatge que peca de primari, d'anar de molon i de no donar espai als espectados a què s'adonin accedint a una acció violenta, si cal. En aquest sentit, Nus Cooperativa va fer una experiècia de teatre de l'oprimit (1000likes) fa uns anys a la Mostra d'Igualada reveladora. No era necessari que la veu en off els sermonegés dient que tenien odi, ells mateixos l'expressaven des d'un grup de wtssp creat per a l'ocasió. cEn aquest muntatge hi ha una potència en el mateix container (que no volem desvetllar) que li dona un punch interessant. I que l'eina interactiva transforma el grup de wttsp generat pel moment amb una mna de kahoot obert. I sí, la canalla juga amb aquesta part. Perquè els hi és divertia,però, sobetot, perquè comproven que no reben cap mena d'atac col·lectiu al seu mòbil.Container té una altra pega de fons. S'atreveix a pontficar que hi ha un equilibri de forces entre l'amor i l'odi. Que és com dir entre el Bé i el Mal. En realitat, tots tenim rampells primaris que cal aprendre a controlar per poder empatitzar amb la comunitat. A la rauxa, se l'equilibra amb el seny. El dispositiu interactiu potent surt disparat sense sentit perquè aixeca l'odi que, aparentment, convida a descobrir-lo i acceptar-lo. I, per últim voler ser guai no exigeix ser excloent. Una prova es troba en aquesta mateixa edcióde la Mostra, Lázaro (que imagina un Lazarillo de Tormes del segle XXI) connecta sent irreverent i integra els adults amb intel·ligència i comicitat. La potència de Container necessita una profunda relectura.